“El més dur del dol és no poder-te acomiadar”

Amb un triple guardó per part del jurat, el jurat jove i el públic, la pel·lícula Les dues nits d’ahir es va convertir en la gran triomfadora de la vuitena edició del Festival Ull Nu. Avui en parlem amb Gerard Vidal que, juntament amb Pau Cruanyes, Eudald Valdi i Ignasi Àvila, és un dels autors d’aquest film que es va concebre a partir d’un projecte de la UPF.

D’un treball de fi de grau a estar nominats als premis Gaudí. No està gens malament, oi?

La veritat és que estem supercontents amb tot el procés i la rebuda. El nostre objectiu inicial era acabar la pel·lícula i, amb les condicions que teníem, considerem que era tot un repte. Tal com ha anat amb el tema de l’Ull Nu també estem molt contents.

Partien d’un pressupost molt baix?

Era un projecte molt petit. Una part de la pel·lícula la vam subvencionar a partir d’un Verkami i nosaltres quatre també hi vam posar uns quants diners cadascun. Tenint en compte això hi hem posat molt d’amor i molt de temps.

Tinc entès que abans de fer la pel·lícula ja havien rodat un curtmetratge i algun videoclip junts. Es coneixien bastant...

Ens vam conèixer a la universitat i vam treballar junts en varis projectes. Treballar en equip ha estat la millor part i la més fàcil. Hem hagut de gestionar moltes situacions complicades. I els quatre ens hem entès molt bé. Cadascun confiava molt en la resta de l’equip.

Amb quines situacions complicades han topat?

Pel que fa a producció, equip, vigilar que tothom estigui còmode... sempre hi ha situacions que no son favorables. Un dia se’ns va podrir el cotxe d’acció per la pluja que hi va haver! I el fet que ens entenguéssim els quatre ho va facilitar tot.

De fet, qui no es coneixia tant eren els actors... Que han hagut de simular que eren amics de tota la vida. Com ho han portat?

Dos es coneixien una mica de fer teatre a Barcelona però tampoc eren amics. Es van conèixer quan els vam posar junts per fer la pel·lícula i tant ells tres com nosaltres quatre vam fer molta pinya. Un dels nostres objectius era acabar provocant que fossin amics de veritat i això ha acabat passant. Ha estat molt bonic pel que fa al procés.

Tinc entès que treballaven bastant a partir de la improvisació.

Sí. Hi havia algunes escenes més tancades que d’altres a l’hora de rodar. Sempre anàvem amb una base per on havia de tirar la història però potser dins de l’escena hi havia coses d’improvisació. Els assajos eren tot improvisació i part del guió també va sortir d’aquí.

Parlem ara de la pel·lícula. ‘Les dues nits d’ahir’ mostra el procés de dol d’una colla d’amics. Com sorgeix la idea de fer una pel·lícula sobre aquest tema?

El de la mort era un tema que ens interessava a tots des del principi. També teníem clar que volíem parlar sobre gent jove. Era el que teníem més a prop i més a l’abast. A més, en Pau, l’altre director de la pel·lícula, va tenir una experiència en què se li va morir un amic de manera totalment inesperada i ens va servir per encarar el tema. Volíem parlar d’allò que passa sense avisar.

Diuen en una entrevista que més que estar basada en fets reals, la pel·lícula s’inspira en sentiments reals...

És una mica això. Partim de situacions i vivències que ens han explicat i que són reals però la pel·lícula en si no és una història concreta, sinó moltes històries i sentiments que hem anat ajuntant.

El dolor hi és molt present. Un dolor que en moltes ocasions s’acaba convertint en frustració. L’Ona pega un desconegut, roba diners, en Marcel es dona a la fuga amb el cotxe…

Cent per cent! Hi ha aquest sentiment de frustració però perquè encara no han acabat d’assimilar la situació. No han acabat d’entendre allò què els està passant i ho viuen com si fos una muntanya russa. Es troben en un punt mitjà en què tot sembla irreal. Com si es trobessin dins d’un somni.

També toquen el tema de la culpabilitat…i del paper de l’atzar.

Hi havia una frase de Joan Carles Mèlich que ens agradava molt: “El més dur del dol és no poder-te acomiadar d’aquesta persona.” I això tothom ho viu de manera diferent a la pel·lícula. Què els agradaria haver fet diferent sabent que ja no tenen l’oportunitat de tornar-lo a veure? Tothom se sent culpable per una cosa diferent.

La pel·lícula està concebuda com una ‘road movie’. És metafòric? De fet es podria entendre com l’últim viatge del Pol. L’última sortida.

Clar. Ells inicien el viatge amb aquesta idea. Fer una viatge amb el Pol és el motor. Després la cosa es torça i acaba sent un viatge sense rumb. És una road trip deslocalitzada. Van amunt i avall mig perduts sense saber on són...

I aquest viatge està acompanyat d’una banda sonora particular...

L’he fet jo mateix. Em va encantar. Havia fet cançons però mai tota una banda sonora. Durant el procés em vaig adonar com la música pot canviar-ho tot. El to, el nivell d’actitud, el mood, fer-ho més alegre, més brillant... Va ser molt maco tot el treball, que de fet és molt casolà. Ho vaig fer tot des de casa.

Quins plans tenen a partir d’ara?

Ara la pel·lícula ha finalitzat el circuit de cinema en sales i començarà el circuit a cineclubs. També es podrà veure en alguna plataforma. A més, els quatre estem desenvolupant algun projecte. Ens ve de gust seguir cor­rent junts perquè la bona rebuda ens ha motivat molt.

NOMINADA A MILLOR PEL·LÍCULA ALS PREMIS GAUDÍ

El film ha rebut diversos premis i nominacions començant pel triple guardó per part del jurat, el jurat jove i el públic de la 8a edició de l’Ull Nu, el festival audiovisual d’Andorra, que enguany es va celebrar del 19 al 23 de maig. Aquest any també va estar nominada a millor pel·lícula als premis Gaudí, celebrats el març passat. El 2020 va ser la guanyadora del premi del jurat al millor llargmetratge de ficció al SomCinema Festival de l’Audiovisual Català. També va guanyar la Biznaga de plata a la millor direcció i la Biznaga de plata al millor actor, a la secció Zonazine al Festival de Màlaga.