Ramon Cierco diu que hi ha una estratègia per fer-los pagar els plats trencats

Ramon Cierco, juntament amb el seu germà Higini un dels exmàxims accionistes de BPA, signa una duríssima carta oberta al cap de Govern publicada en diversos mitjans, on assegura que hi ha una estratègia “orquestrada en vagi a saber quines oficines” per trobar un culpable “que pagui els plats trencats”. Acusa, pocs dies abans de la represa del judici pel cas Emperador, el Govern Martí de negligència, qüestiona la independència del poder judicial i afirma que s’inhibeix en causes que afecten altres entitats.

Molt Il·lustre Senyor Cap de Govern,

Han passat més de sis anys des que va esclatar el mal anomenat cas BPA, i a les portes de l’obertura del judici, moltes més ombres que llums apareixen a l’horitzó.

L’origen de la nota 311 de la FinCEN contra BPA va ser la comunicació oficial que els EUA van dirigir al ministre Gilbert Saboya el 26 d’agost del 2014 (sis mesos abans de la 311) en què advertien amb la màxima duresa de les pràctiques d’un banc que va ingressar 16 milions d’euros en efectiu. Eren de diner brut de la màfia holandesa de la droga. Vostè sap, senyor cap de Govern, que aquest banc no era BPA.

Els americans exigien control d’efectiu en els ingressos bancaris. El Govern d’aquell moment, del qual vostè en formava part, va actuar amb negligència, i això va tenir com a conseqüència la caiguda de BPA i la greu debilitació de tot el sector. Davant una advertència de la magnitud de la qual parlem, un govern responsable hauria d’haver activat tots els mecanismes per satisfer les exigències dels americans.

Potser ho van fer per salvar el banc dels setze milions, o perquè la policia patriòtica espanyola ja havia actuat, o per les dues coses, el cas és que es va sacrificar BPA com a boc expiatori per “salvar els mobles” com vostè mateix va declarar a La Vanguardia recentment. Mesos després es va aclarir tot quan Anton Smith, agregat d’Economia a l’ambaixada americana a Espanya i Andorra, afirmava contundentment que la raó de l’emissió de la 311 va ser la resposta inadequada del Govern d’Andorra a la carta que els havien remès.

Immediatament es va posar en marxa tota la maquinària de l’Estat: intervenció del cap de Govern culpabilitzant el banc, detenció preventiva de Joan Pau Miquel durant prop de dos anys, personació del Govern com a actor civil contra BPA, declaracions de ministres i polítics criminalitzant el banc i una furibunda campanya mediàtica a voltes clamant patriotisme. Ho van fer tot per generar l’animadversió contra l’entorn BPA, i ho continuen fent a través dels seus peons. En cap moment es va apel·lar a la presumpció d’innocència, l’Estat volia que BPA fos culpable, ho necessitava per ocultar la seva negligència i les seves possibles pràctiques espúries per tal de “salvar els mobles” i, qui sap si també per alguna revenja pendent.

El que no es va voler en la intervenció de BPA va ser salvar els de l’entitat. Sembla, passats aquests anys, que es va entregar el banc desinformant els americans sobre determinats casos ja judicialitzats i reportats pel propi banc al regulador, l’INAF, confiant que un cop intervingut en trobarien de tots els colors. No va ser així i és per aquesta raó que van contractar PricewaterhouseCoopers, pagant-li desenes de milions d’euros, per una anàlisi de comptes d’una magnitud mai vista en tota la història de la banca.

Aquestes despeses van ser l’inici d’una gestió catastròfica, que va continuar amb l’errònia decisió d’optar per la resolució de l’entitat, que era solvent, tal com afirma el peritatge independent que figura en autes administratius de la Batllia. Va seguir el procés de venda del banc per 30 milions d’euros dels quals finalment JC Flowers només en va pagar 3. També la pèrdua, per manca de resposta, de quantitats multimilionàries que s’haurien pogut obtenir de la venda de les filials més valuoses, Banco Madrid i BPA Panamà.

Una importància destacada té l’afer dels COCOs que va aportar un benefici per a Vallbanc, i de retruc JC Flowers, de prop de 85 milions d’euros i la consegüent pèrdua per al que quedava de BPA, en mans de l’AREB. Es va interposar una querella per aquest fet i el fiscal general –tan hiperactiu per atacar tot el que es refereix a BPA– encara que hagi de recórrer tot Amèrica Llatina –això sí, solament per anar en contra de BPA, mai contra altres bancs– s’hi va oposar i va demanar-ne l’arxiu. El judici no avança i porten anys sense practicar les proves sol·licitades pel querellant.

Com, curiosament, tampoc avança el cas Valora, que ha quedat relegat als llimbs de la Justícia andorrana. Valora va ser una estafa de més de 20 milions d’euros amb centenars d’afectats. La Justícia no actua des de fa prop de 10 anys. Qui hi deu haver darrere que no permet que progressi? Permeti’m dir-li, senyor cap de Govern, que quan la Justícia és als llimbs, la democràcia també hi és, i això és el pitjor que li pot passar a un Estat de dret.

Aquestes i altres actuacions, com a mínim negligents per part del Govern i dels seus representants, han ocasionat pèrdues immenses a l’entitat. Aquest, senyor cap de Govern, és un punt clau: l’Estat no vol assumir la seva responsabilitat en aquesta desgraciada gestió, ha de trobar un culpable. I sap per què? Perquè si no, el culpable és ell. Ho és per la desastrosa actuació enfront l’amenaça dels americans, i ho és per la seva devastadora intervenció en la resolució i gestió de BPA.

La maquinària de l’Estat està en marxa amb tot el seu poder sobre els mitjans, la fiscalia, el poder legislatiu i la Justícia. La connivència passa per nomenaments de peces afins des del Consell Superior (CSJ) al Tribunal Constitucional passant per arreu on pot, que és molt.

Sabem que quan es parla d’aquest tema, s’invoquen la separació de poders i la independència de la Justícia. Quina fal·làcia, senyor cap de Govern! S’acarnissen amb tot el que té a veure amb BPA i no actuen quan les mateixes accions les cometen altres entitats andorranes. Això ha valgut una queixa al CSJ i una querella per prevaricació contra el fiscal general, el senyor Alfons Alberca. En casos moltes vegades idèntics, la fiscalia actua enèrgicament contra BPA i omet qualsevol intervenció si es tracta d’altres bancs. No és casual, obeeix a una estratègia volguda i dissenyada des de molt altes instàncies. I no es pot esgrimir que hi ha molts casos oberts gravíssims. Sap per què? Perquè quan són contra BPA esdevenen gravíssims, però els mateixos, si són d’altres bancs, la Justícia no hi actua. Per tant, o no eren gravíssims o s’omet l’obligació de perseguir els delictes, i això seria prevaricar, tal com es denuncia en la querella contra el fiscal general.

Aquesta agressivitat contrasta amb la situació judicial a Espanya, on tots els casos han estat absolts o arxivats. Cadascuna de les sentències favorables a l’entorn de BPA hauria d’haver estat rebuda amb satisfacció per part del Govern, perquè era la prova que s’havien fet bé les coses, que Andorra ho feia bé. Doncs no, vostès ho silenciaven i els seus peons no tardaven a replicar-hi. Aquesta és una altra prova de la seva arbitrarietat, la maquinària necessitava condemnes a Espanya, però ningú no va ser condemnat. Ara tenen urgència a jutjar i condemnar. Cal fer-ho de pressa perquè el cas Emperador-Gao Ping ja ha definit el perímetre d’acusacions i aquestes són de matèria fiscal, per tant no delictiva en el nostre país en el moment dels fets.

L’estratègia, orquestrada vagi a saber en quines oficines, és clara: cal trobar un culpable que pagui els plats trencats, i s’hi val tot. Es posaran tots els mitjans per aconseguir-ho. El Consell Superior de Justícia acaba d’inadmetre a tràmit un escrit que palesa l’arbitrarietat amb la qual actua la fiscalia general. La tàctica és diàfana, cada peça ha de fer el que se li enco-mana. I el més urgent és tancar la causa 81 amb una sentència que permeti trobar culpables que paguin. Els veritables culpables, senyor cap de Govern, són els que, a causa de la seva negligència davant l’amenaça dels americans i la posterior horrible gestió de la crisi que van provocar, han generat aquest daltabaix econòmic i social.

Sé al que m’exposo expressant el que espero que estigui llegint. Començant pels atacs als mitjans i les xarxes. (Li recordo que un ministre seu va ser condemnat per injuriar-me a mi i al meu germà en una xarxa social i vostè el va ratificar com a ministre just després; per molt menys hauria dimitit o estat cessat en qualsevol govern democràtic). Sense oblidar totes aquelles peces que tenen ben situades en el tauler de la Justícia i de la fiscalia disposades a acatar el que el Govern necessiti.

Han fet d’aquest cas una raó d’Estat. No hi ha pitjor abús de poder que valer-se d’aquesta raó. L’Estat mai no pot ser pretext per aplicar una justícia singular per sobre dels principis de legalitat; no en una societat democràtica. La Justícia ha de ser independent i lliure. És, justament, l’última resistència contra els abusos.

Rebi, Molt Il·lustre Senyor Cap de Govern, l’expressió dels meus sentiments més respectuosos.