“Si Verdaguer no existís, ens l'hauríem d'inventar”

Tres anys d’escriptura i 15 d’investigació és el que hi ha al darrere d’Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984), el llibre amb el qual Àlvar Valls ha guanyat el guardó literari que atorga l’Ateneu Barcelonès a la millor obra de narrativa en català publicada l’any anterior.

Està satisfet per haver rebut aquest premi?

És una sorpresa molt gran! Em satisfà haver guanyat un tipus de premi que reconeix l’obra publicada. De fet, tu no t’hi presentes, sinó que et venen a buscar. Té una importància molt gran perquè és el premi més antic que existeix en literatura catalana. En formen part un gran elenc d’escriptors des de l’any 1928.

‘Entre l’infern i la glòria’ és el resultat de més de quinze anys de documentació sobre Jacint Verdaguer. El fascina el personatge?

Moltíssim! Per això vaig començar a documentar-me. Al principi no tenia la intenció de fer una novel·la. De fet, l’objectiu que em vaig plantejar amb la meva dona, la Roser, era constuir una cronologia del dia a dia de l’escriptor. Deixar constància de tots els dies que se’n tenia notícia. Saber on era, què feia...

Com pensava fer-ho?

A través de la premsa. Llavors era molt més abundant que ara. De fet, hem creat una cronologia que es publicarà properament que conté 7.000 dies coberts de Verdaguer. També una bibliografia. És un treball molt extens. Potser algun dia se’n podria fer una tesi doctoral.

La novel·la parla dels últims dies del poeta. De la seva malaltia, de Vila Joana, de Vallvidrera… ha volgut humanitzar un mite?

Sí. L’he humanitzat molt. Partir d’aquest punt m’ha permès explicar retrospectivament tota la seva vida. El llibre s’estructura en 18 capítols que suposen els 18 últims dies de la seva vida. Representa que ell va recordant episodis des del llit. Verdaguer va morir de tuberculosi el 10 de juny de 1902.

Durant l’entrega del premi Creixells vostè va dir que “Verdaguer és perfecte per fer una novel·la”. Per què?

És un personatge que, si no existís, l’hauríem d’inventar! Li van passar moltes coses. Té una història molt interessant on s’exemplifiquen moltes passions humanes com l’amor, l’odi... Podria ser perfectament un personatge de ficció!

També va dir que ha descobert un personatge rebel, lluny de la imatge del pobre mossèn Cinto...

Pocs ho saben però Verdaguer era un gran viatger. Va anar a Cuba com a capità d’un vaixell, a Terra Santa, a Palestina, al Líban, va fer tres creuers pel Mediterrani, va creuar els Pirineus per escriure el Canigó... Jo n’he escrit una novel·la de 1.000 pàgines però podria ser perfectament de 2.000!

Ha tardat uns quants anys a escriure una novel·la, però s’hi ha tirat de cap!

És cert. Fins ara he estat un tastaolletes. He escrit poesia, premsa, un diccionari enciclopèdic i, fins l’any 2019, no em vaig iniciar en el gènere novel·lístic. Considero que s’ha de tenir una certa maduresa per escriure novel·la perquè quedi creïble. Comporta conèixer una mica la naturalesa humana, les passions...

I què en diuen els verdagueristes?

L’han acceptat molt bé, estic content. Sobretot perquè el que no fan ells s’ho miren amb lupa. Alguns, però, m’han dit que falten episodis! Jo em justifico explicant que no és una novel·la biogràfica. Ara bé, s’ha de dir que tot allò que hi apareix no traeix Verdaguer. Es basa en fets i persones reals. N’hi ha més de 500!

Llavors... què és veritat i què mentida?

Li posaré un exemple. Hi ha un capítol on Verdaguer decideix rebel·lar-se contra les ordres del bisbe i es discuteix amb el seu amic. És un fet que va passar el 2 de juny del 1895. Tot això va existir de veritat, però el diàleg que hi apareix és fictici. Ningú hi era per saber què es van dir. Tot i això, em vaig documentar molt a través de cartes...

S’ha mogut molt per fer aquesta investigació?

Al contrari! Pràcticament l’hem fet des de casa. Quasi no hem trepitjat cap arxiu. Jo tinc un fons important de llibres sobre Verdaguer i, a part, a la xarxa hi ha de tot! A França i a Itàlia no passa. També hem utilitzat molt l’epistolari clàssic i el Fons Verdaguer Panadès. Papers grocs, foscos, plens de taques...

Algun a destacar?

A través del seu correu hem pogut veure que tenia una gran amistat amb Frederic Mistral, el gran poeta provençal. També hem apreciat que Verdaguer gairebé sempre escrivia en català, menys quan es dirigia a algun bisbe, que li escrivia en castellà.

Tampoc va viatjar per inspirar-se?

Això sí. M’ha ajudat visualitzar certs espais a l’hora d’escriure la novel·la. Vaig anar a la sagristia de Sant Felip Neri, per exemple. No és gaire diferent que en aquell moment. És un soterrani de l’any 1895. Estava il·luminat amb una mena de llum d’oli. Era molt fantasmagòric.

Reculem una mica, si li sembla. A què fa referència el títol?

Primer volia titular-lo només Verdaguer. Després em vaig inspirar en la seva vida que, per una banda, va ser un infern per les malalties que va patir i el fet que li retiressin l’autorització de missa per a desobeir el bisbe. I, per l’altra, també buscava la glòria, tan terrenal (la seva carrera de poeta), com celestial (volia anar al cel després de morir).

En quin sentit creu que encaixa una novel·la sobre la Renaixença en el moment actual?

Qualsevol poble necessita conèixer la seva història. Verdaguer ha estat comparat amb Victor Hugo, el seu poeta coetani francès. Imagini’s que a Aglaterra no es publiquessin constantment estudis sobre Shakespeare! O que, dins la cultura espanyola, no es parlés de Menéndez Pelayo o Zorrilla.

Ja per acabar. Què en pensa del panorama cultural andorrà?

Andorra ha patit molt culturalment. Té una mancança degut a la flaquesa demogràfica que no podrà superar mai. Per això, és lògic que el consum intern s’importi de Catalunya, de Madrid, o de París. Seria molt absurd pretendre que, per raons d’orgull d’estat, hi hagués una producció cultural més alta de la que hi ha. A nivell literari, però, té una nòmina d’escriptors que moltíssimes ciutats envejarien.