El paradís i l'infern

No és un treball fàcil, comporta un gran esforç físic. La gran mobilització de les kellys a Espanya no va ser en va. El 2018, la Seguretat Social va instruir les mútues perquè reconeguessin com a malalties professionals tres patologies pròpies del gremi: síndrome del túnel carpià (entumiment de mans i dits); bursitis (inflamació d'articulacions) i epicondilitis (sobrecàrrega dels tendons del colze). Però denuncien que les mútues solen ignorar aquesta instrucció i forçar les afectades a entaular un procés judicial que no sempre poden permetre’s.

A la intensa càrrega de treball del dia a dia, que ronda de 25 a 30 habitacions diàries, les cambreres de pis sumen els protocols de desinfecció pel coronavirus, i tot això proveïdes de mascareta i guants. La subcontractació ha estat un dels cavalls de batalla del col·lectiu a Espanya. Molt diferents són les condiccions de les assistents d’habitació en països com Holanda, amb unes condicions laborables envejoses, tant pels salaris, els festius, l’atur o el reconeixement de la feina que fan, o el nombre de pagues a l’any. Al país del sud l’externalització que va facilitar el govern del PP va ser terrible. Les ràtios de productivitat exigeixen arribar a 400 habitacions en un mes per superar els 900 euros i abunden els contractes d'obra i servei i les jornades parcials. Hi ha casos que clamen al cel, com cobrar dos euros per habitació. Però la necessitat porta a acceptar-ho.