Els meus records, els teus

Interpretar un personatge és com posar-se una careta. Resguardar-se en una altra identitat. Adoptar els seus gestos, imitar el seu to de veu, endinsar-se en el seu imaginari, els seus records, les seves vivències... I, tot i que aquest exercici sempre suposa més o menys dificultat per als actors, res és comparable al fet d’interpretar-se un mateix. “Aquesta vegada ens hem despullat completament”, va assegurar Lua Roca, una de les intèrprets d’Arrels d’arreu, la nova obra que la Jove Companyia Nacional Andorrana estrenarà aquesta mateixa la nit al teatre de les Fontetes. “Al principi tots estàvem una mica cagats i ens vam retenir bastant!”, va afegir rient Aitana Gálvez, una de les companyes de l’equip tècnic. “Després ja vam veure que començava a rodar i ens vam deixar anar...”, va aclarir.

De fet, aquest vespre la Jocand estrenarà una obra que s’allunya bastant de La tercera onada, el darrer muntatge que l’elenc va portar sobre els escenaris per primera vegada el juliol del 2020. “Aquesta vegada hem començat des de zero. A La tercera onada partíem d’un text que ja estava escrit per algú. És molt diferent”, va dir Roca. En aquest sentit, la companyia ha canviat completament de forma, de procés creatiu i de temàtica. D’aquesta manera, s’ha passat de parlar sobre el feixisme, la naturalesa de l’ésser humà i les facilitats per repetir errors històrics a fer-ho de la identitat i de la memòria dels avis i les àvies. Un exercici ideat per la directora, Ester Nadal, que ha consistit a fer pujar sobre l’escenari les relacions d’aquest grup de joves amb els seus padrins. “Al principi l’Ester ens va demanar a tots, tant als que formàvem part de l’equip tècnic com els de l’equip creatiu, que aportéssim informació sobre els nostres avis. Ens va costar bastant però a poc a poc van anar sorgint històries interessants i vam començar-hi a aprofundir”, va relatar Gálvez, l’encarregada de la dramatúrgia de l’espectacle. Ara ja fa un mes i mig que l’equip està treballant de manera intensa per donar veu a històries com les d’Elena Martín. “Quan vam saber que havíem de fer un espectacle amb aquest tema jo no vaig saber d’on treure la informació perquè la meva àvia va morir quan tenia quatre anys”, va confessar. “La meva història, doncs, es basa en unes cartes que es van escriure els meus avis paterns quan s’estaven coneixent. Ell es trobava a Granada i ella a Barcelona. Es van escriure durant dos anys fins que es van casar”, va explicar. “Mostro com els he pogut conèixer, com va sorgir tota la seva història, com va ser el seu amor...”, va afegir, a més d’explicar que durant el procés s’havia adonat que, d’alguna manera, la seva història i la dels companys estaven connectades per algun punt en comú. “També ha estat una forma d’autoconeixença. Per a mi ha suposat un pas molt gran perquè també parlo dels abusos. El meu avi matern és i ha estat un abusador. Ha estat un procés intens. Ha estat una forma de verbalitzar el que sentíem”, va afirmar, a més de confessar que, en algun moment, tots els companys s’havien emocionat compartint i escoltant les vivències dels altres. “Hem plorat tots recordant avis que han mort. Ens hem emocionat escoltant allò que explicaven els altres...”, va reconèixer Martín. En el seu cas, Roca també va trobar certes dificultats per aconseguir recuperar les vivències dels seus familiars. “Quan va començar el procés jo tenia una àvia a l’hospital de la Seu d’Urgell. Llavors vaig parlar molt més amb l’altra àvia, que viu a Andorra i que és del Brasil. Explico com va arribar aquí, les coses que li agradaven, el record que en tinc...”, va relatar. “De fet, parlem de coses molt personals i molt concretes però la gent les viu com si fossin seves”, va dir.

En aquest sentit, la tasca de l’equip tècnic, format per cinc dels onze integrants de la companyia, ha estat imprescindible per donar forma a totes aquestes veus, ja sigui a través d’una escenografia molt versàtil, com la que ha concebut Maria Ubach, o un estilisme simbòlic, com el que ha ideat Maria Solsona. “Intentem transmetre la idea de caixa, de resguard, de capsa de records...”, va comentar Ubach amb relació al cub que embolcalla en tot moment l’acció dels personatges. “Les cadires també són importants. Durant l’obra cada actor en té una d’assignada. I, de fet, hi ha un lligam entre l’actor i la cadira que porten”, va comentar a tall d’anècdota. “Al final mostrem el lligam que hi ha entre la nostra generació i la dels nostres avis. Ens pensem que estem molt lluny però realment estem molt a prop”, va assenyalar Solsona.