“El paisatge andorrà té moltes possibilitats”

Just després d’una setmana de deixar el seu càrrec com a director de Patrimoni Cultural entrevistem Xavier Llovera, una de les persones que més anys ha dedicat al servei del patrimoni cultural i als projectes relacionats amb la recerca històrica i l’arqueologia del país.

El concepte de patrimoni cultural és molt ampli. Què és exactament per a vostè?

A mi m’agradaria que el patrimoni cultural i natural anessin més junts. Sempre penso amb la idea d’un paisatge urbanitzat. Un espai que ens dona identitat, una manera de definir com hem estat, com som, que estableix les nostres maneres de fer... Aquest seria el gran esquema de patrimoni per a mi.

Deixa enrere el seu càrrec al Departament de Patrimoni Cultural amb bon gust de boca?

Sí! El que m’ha passat és que porto 40 anys fent feina de patrimoni i gran part d’aquesta m’ha tocat dirigir. Quan assumeixes aquesta tasca acabes fent de gerent i estàs subjecte a moltes barreres ideològiques i de conformitat amb l’administració. A mi el que m’agrada és tocar de peus a terra. Tot i això estic satisfet perquè hem sistematitzat la recerca arqueològica, hem fomentat la formació d’arqueologia medieval, hem impulsat Andorra en recerca amb la col·laboració de França i Espanya, etc.

Ara pren el relleu de cap d’Àrea de Béns Immobles l’antropòloga Isabel de la Parte. Entenc que es coneixien...

Des de l’any 93! Ella va venir amb un equip de la Universitat Rovira i Virgili que va contractar en el seu moment la historiadora Lídia Armengol per treballar el concepte d’identitat. Després d’aquest treball ja va decidir establir-se a Andorra. Hem fet alguna cosa conjunta. Vam estar treballant en el projecte de la Casa Rull i també vam coincidir en el projecte del Museu del Tabac.

Andorra actualment encara dos reptes de Patrimoni a la UNESCO. La candidatura del Coprincipat i les Festes de l’ós. Què en pot dir?

He estat molt temps fora d’Andorra i quan vaig tornar l’any 2018 aquesta candidatura ja estava funcionant. Jo l’únic que he fet ha estat participar en les comissions de seguiment. També hi ha el tema de la candidatura de la transhumància, que està activa, i més endavant hi haurà la candidatura de la pedra seca.

Si s’acaba reconeixent la candidatura del Coprincipat, Andorra tindrà dos elements patrimonials reconeguts a nivell mundial juntament amb La Vall Madriu. En quina posició situaria el país?

Primer de tot voldria dir que es crearien uns lligams interessantíssims entre els territoris que formen part del projecte transnacional: França, Andorra i Espanya. S’enfortirien les relacions entre aquests territoris a nivell regional i local per organitzar conjuntament accions. També es fomentaria la visita, la recerca dels monuments implicats.

Vaig llegir en una entrevista que vostè deia que “sempre havia pensat que Andorra ha de ser la capital cultural dels Pirineus”. Ho segueix pensant?

Sempre ho he pensat. Soc un gran defensor d’aquest tema. Jo crec que com a país dels Pirineus ho hauríem d’analitzar, treballar i veure quines possibilitats tenim. Això vol dir que el relat pirinenc s’ha de tenir clar i un dels bons llocs on tirar endavant aquest relat és des d’Andorra.

Hem vist que durant els darrers anys s’ha centrat molt en el tema de la pedra seca. Creu que és una tècnica que s’hauria d’explotar més?

Sí. Mes enllà paisatge urbà i periurbà crec que la resta de paisatge encara té moltes possibilitats i penso que Andorra les pot explotar de manera correcta. És impossible restaurar-ne la totalitat, no ho ha fet cap país del món, però podríem triar alguns conjunts i reformar-los. Es tracta de fer el paisatge més simpàtic, més agradable, més andorrà, més pirinenc.

Quins conjunts escolliria vostè?

D’una banda estem impulsant una sèrie de cursos en llocs concrets com el camí ral d’Ordino, o petites intervencions a Sispony. Es tracta d’una sèrie de pràctiques enfocades a voluntaris que volen aprendre la tècnica per aplicar-la a nivell particular. Socialment funciona. Si alguna cosa li falta a Andorra són una mica de relacions socials diferents que es desvinculin del comerç i de l’esquí. Està bé que entre els pagesos parlin.

I per l’altra?

Tenim grans conjunts a la zona del planell d’Encodina, a les Cabanes del Castellar a la Vall d’Ordino, o a la zona d’Encamp. Estic encantat amb el comú de la Massana, que ha decidit arreglar el camí que puja al Comapedrosa a través d’un projecte inclusiu. Fins i tot s’han contractat artesans de la pedra seca federats a França que estan participant en intervencions arqueològiques.

Ha estat deu anys a Catalunya, on ha estat director del Museu d’Arqueologia, també va estudiar una època al Quebec. Si hagués d’escollir un aprenentatge que li ha aportat cadascun d’aquests llocs, quin seria?

Reconec que Mont-real em va marcar moltíssim i em va obrir molt l’esperit. Allà vaig entrar en el món de la interpretació i em vaig centrar molt en exposicions. A Catalunya he après tot allò que no s’ha de fer i també m’ha donat un bagatge de contactes impressionant. He tingut la sort de participar en obres grans com Empúries, Ullastret, Sant Pere de Rodes, l’Escala Dei... No són xiringuitos!

De tots aquests anys, quin projecte recorda amb més estima?

Trobo que ha tingut un cert èxit a Andorra la Ruta del Ferro, la Farga del Rossell, la Farga d’Areny Plandolit… Tot el patrimoni de la siderúrgia ha anat molt bé. Pensa que on ara hi ha el camí d’Ordino hi passava una carretera de 12 metres d’amplada. Ara hi poden passejar tranquil·lament veïns o turistes.

Ara per ara la gent espera la jubilació per encarar nous projectes de vida que per feina no han pogut dur a verme fins ara. En té alguna al cap? Està relacionat amb el que ha fet fins ara?

Per ara continuaré amb la pedra seca i el relat nacional. Estic molt content d’aquest projecte que dirigim amb en Jordi Guillamet. És un projecte en què hem englobat tot el relat històric d’Andorra, començant des del big band fins a tocar temes monogràfics com l’economia, la siderúrgia, el contraban, el tabac… fins i tota la història de la premsa.