Retrets a l'escola per haver estigmatitzat la menor

La dimensió del cas de la menor que segueix sense tornar a les aules del Lycée Comte de Foix arran de la prohibició de l’escola de dur el hijab transcendeix molt més enllà de la peça de roba. Dues destacades dones andorranes de la comunitat musulmana van assegurar ahir, durant l’emissió del programa L’última paraula, a la televisió del Diari, que el vel islàmic ja no és el problema pel qual la nena –i el seu germà bessó– no ha tornat a trepitjar les instal·lacions del centre educatiu francès. “El vel ha desaparegut. S’ha acceptat la norma, d’acord, però la nena no pot tornar al Lycée pel trauma. No està anant a l’escola pel bullying, no pel vel. I això és difícil per a una nena d’onze anys. Ara la solució és canviar d’escola, sense portar el vel, i anar al psicòleg”, va sentenciar Salima Raguig.

En la mateixa línia, Hayat Agharbi va assegurar haver parlat amb la mare afectada i va posar el focus en la “inseguretat” i el “patiment” de la menor. “El que no es pot fer és amenaçar la mare i ficar-la entre l’espasa i la paret quan ella ha estat molt receptiva”, va afirmar Agharbi, que va denunciar la falta de comunicació que hi ha hagut per part del col·legi. De fet, va acusar tant el ministeri d’Educació com els professors del centre d’haver actuat “insensiblement”. “Han perdut de vista que és una nena d’onze anys i no han tingut en compte la part humana. Si hagués estat un tema de drogues i alcohol s’hauria intentat solucionar d’una manera més empàtica”, va mani­festar.

La gestió educativa de l’afer

La gestió d’aquest afer per part de la comunitat educativa va centrar bona part del debat. A parer d’Agharbi i Raguig –ambdues exestudiants del Lycée–, els professionals que han tractat de reconduir la situació “no han fet correctament la seva feina”. “S’ha assenyalat massa la nena sense preguntar-se què és el que fa i per què ho fa. No entenc perquè, essent un cas puntual, no s’ha intentat acompanyar-la per entendre el seu comportament”, va declarar Agharbi.

La motivació de fons, segons Agharbi, s’explica des de l’òptica del mimetisme familiar. “Els nens tenen com a referents els seus pares i el que fan és copiar-se d’ells. Si la mare es posa tacons la filla la copiarà. Doncs el que ha fet la nena és copiar inofensivament el que ha vist a casa seva sense fanatisme. S’ha posat el fulard que porta la seva mare i les seves tietes i ho ha interioritzat com una cosa normal”, va raonar.

En aquest cas concret, Agharbi va revelar que durant els mesos d’estiu l’alumna va començar a dur el vel perquè se sentia a gust i va fer el pas d’anar a l’escola amb ell posat perquè l’enorgullia prendre una decisió així com a adolescent. Després que des de la direcció del Lycée se li denegués l’assistència a classe amb aquesta vestimenta, Agharbi relata que “la mare li va dir que no es posés el mocador perquè encara era massa jove però tampoc li podia treure perquè ella [la seva filla] estava en el seu dret de portar-lo”. A partir d’aquí, assevera que la denúncia de la mare ve pel tracte a la seva filla ja que assevera que la progenitora “en cap moment li ha imposat dur el vel”.

Apel·lant a la diversitat cultural del país, Raguig va demanar a la societat en el seu conjunt “obrir la ment” perquè entengui que “no volem imposar res, volem créixer i tenir un bon tracte”. A més, Raguig va discernir en la morfologia de la laïcitat i va lamentar que les escoles es justifiquin per aquesta qüestió. “Ser laic vol dir no imposar cap creença a ningú, no vol dir que hagi d’ocultar la meva religió. Un país laic vol dir que jo per ser andorrana no haig de creure en cap dogma, sinó que puc ser andorrana practicant la religió que jo vulgui. Es tracta de practicar la llibertat”, va reflexionar.

Reprenent el fil de la multiculturalitat, Agharbi va demanar introduir debats a l’aula perquè hi hagi una major conscienciació des del vessant educatiu. “No es pot amagar la diversitat cultural perquè si l’amaguem el que passarà és que es procrastinarà. A Andorra hi ha persones filipines, russes, franceses, espanyoles o marroquines i els nens ho han de veure com una cosa normal”, va expressar Agharbi.

Abstraient momentàniament el debat de la religió, Raguig va discernir que aquest tipus de situacions són recurrents “per a qualsevol persona que intenta ser diferent al que és la societat”. “També li passa al gai o al gòtic”, va considerar. Per aquest motiu, va sostenir que “als nens se’ls han de donar ales perquè puguin volar i tenir la seva pròpia personalitat”. “Tinc nebodes i si elles estan convençudes que han de portal el vel i ho fan perquè ho senten, jo no els puc dir que no”, va exclamar. En aquest sentit, en ser preguntades pel significat del vel, a Raguig se li va entendrir la veu. “És un tema molt íntim, molt espiritual. És impossible d’explicar, no hi ha paraules, l’únic que saps és que per convicció pura i per amor a Déu te’l vols posar”, va destacar.

L’etigma en l'àmbit laboral

Cas a part és la situació en l’àmbit laboral, on ambdues van coincidir a remarcar que l’estigma segueix molt present. “El vel forma part de la meva persona, però com que estem en una societat tancada de ment vaig començar a treballar sense vel per demostrar que puc aportar valor afegit, que soc apta i eficient i perquè no em jutgin a primera vista”, va exposar Raguig. En consonància, Agharbi va confessar que va realitzar la seva entrevista de feina sense vel “perquè volia que se centressin en les meves aptituds”. En el dia a dia, Raguig recalca que s’ha trobat amb situacions incòmodes al carrer. “La dona musulmana no està oprimida per la religió ni pels homes, sinó per la societat. No podem ser el que volem i ens ho impedeixen per tenir un vel al cap”, va concloure.