“El text parla de quatre dones fortes de muntanya que busquen la llibertat”

L’Escena Nacional d’Andorra (ENA) comença una nova etapa marcada per la voluntat de créixer creant i exportant obres de mitjà format a l’exterior. 4 dones i el sol, encapçalada per les actrius Irina Robles, Núria Montes, Jessica Casal i Annabel Castan, i dirigida per Roger Casamajor, n’enceta el camí. Avui és el torn de la segona funció, que tindrà lloc a l’auditori Claror del Centre Cultural i de Congressos de Sant Julià de Lòria a les 21 hores.

Per primera vegada baixa de l’escenari per mirar-se’l des de platea. Com porta el canvi de perspectiva?

La veritat és que molt bé. He gaudit molt amb tota la preparació de l’obra. Fa un any i mig que treballem i coordinem tot el procés. La veritat és que m’ho he passat molt bé.

Durant la presentació va comentar que l’havia ajudat molt el fet de veure treballar de prop diversos professionals. Fa referència a Pere Tomàs?

El Pere és com el meu pare teatral. Ell va dirigir aquest text fa molts anys i jo el vaig anar a veure. Ara, per a mi, és com tancar un cercle natural. A part del Pere, però, hi ha molta gent que m’ha ensenyat moltes coses. I em refereixo a directors com Agustí Villaronga, Carme Portaceli, Josep Maria Mestres, Josep Albertí... Realment el bagatge professional que tinc és allò que m’ha acabat convencent per a fer el pas.

Entenc que ara es referia a la versió que va representar la històrica companyia andorrana Somhiteatre als anys noranta. Què li va cridar l’atenció en aquell moment?

Em va agradar molt el text. És molt poètic i alhora molt profund i molt dur. M’agraden moltíssimes coses. De fet, he arribat a la conclusió que la faig per honorar la meva mare.

En quin sentit?

El text parla de quatre dones que busquen la llibertat. Quatre dones fortes de muntanya, que han d’aguantar el pes de la casa. I això no passa només a casa meva. Penso que és un tribut a totes les dones que es veuen obligades a suportar càrregues extra a la seva vida. No vull semblar feminista. Parlo d’igualtat.

Coneix la versió que va coproduir Ivette Vigatà l’any 2005 amb l’ajuntament de Perpinyà?

No. Però és que, de fet, he volgut crear una versió molt meva i molt personal. He mirat no tan sols d’ocupar-me de la direcció en el sentit més estricte, sinó que he intervingut en tots els aspectes de l’obra que he pogut: el disseny del cartell, les llums, el vestuari, el treball del text... volia que tots els elements quedessin molt ben lligats. Que res es pogués dissociar.

És una història de Jordi Pere Cerdà que parla de la realitat rural a la Cerdanya. En aquest cas, però, ha optat per descontextualitzar-ne la temporalitat. Per què?

Ho he volgut descontextualitzar perquè penso que aquestes quatre dones podrien ser de la Mina o de qualsevol lloc. L’aïllament no es dona només a la natura, sinó que també està relacionat amb estructures socials, creences, allò que diran els altres... A l’obra es veu molt bé com hi ha moltes capes diferents de gàbies.

La llibertat és el tema central de l’obra. Però no tan sols es parla de llibertat...

Es parla també de l’estructura social, del paper dels homes... El que és molt bonic de l’obra és que, en l’àmbit social, cada personatge té una visió diferent. També es parla molt de l’exterior, ja que viuen en un món molt tancat. Per a ells, doncs, l’exterior és una cosa positiva.

Ens trobem davant d’un llenguatge universal?

Parla de coses tan senzilles i complexes a la vegada com podrien ser l’amor i l’amistat, els secrets de família... Tothom es pot veure reflectit en un mirall.

Les actrius comentaven que es tracta d’una obra fosca, visceral... i van destacar que pren molta importància la força de la paraula. Què en pot dir?

Ja ho veureu quan descobriu l’espai escènic. Les actrius no tenen res on agafar-se a part de la paraula, un mocador vermell –que té una simbologia molt potent– i uns tamborets. Es tenen a si mateixes.

La poètica és important...

Moltíssim! Hi ha moments que són mel a la boca, de gran bellesa poètica i descriptiva. També hi ha moments agres i molt durs. De fet elles es diuen el nom del porc. Té aquesta dualitat. Sense deixar que sigui una expressió literària hi ha moments de cruesa extrema.

Era un requisit imprescindible comptar amb la presència de quatre actrius del país? O, en el cas d’Annabel Castan, del Pallars?

Era un requisit que se’ns va imposar des del mateix projecte de l’ENA. Llavors hem intentat que el màxim de gent del projecte sigui d’aquí. No tan sols les actrius sinó també gent de disseny de vestuari, ajudants de producció... Comptem, per exemple, amb Lluís Cartes. També vam voler assajar a Andorra. L’ENA va creure convenient fer una aposta clara de país.

Amb aquesta obra pretenen fer un pas endavant i exportar-la a Catalunya i a França. Això podria marcar un precedent al país?

De fet, un any i mig de feina per acabar fent dues funcions no és factible. Ara la intenció és fer una producció pròpia cada any i exportar-la. Aquesta és la nova línia. A mi m’ha tocat obrir la llauna i ho faig amb molt de gust.