Un món que s'esquerda

“El nostre món és aquí. I maleït sigui qui tiri la mirada més lluny del nostre poble. Només mal li pot venir”, adverteix Margarida a la seva filla Adriana durant l’inici de l’obra. Un món rural, un món hermètic, un món on està prohibit travessar a la vall dels forasters, un món construït a la mida dels ulls d’aquells que temen allò desconegut. Aquest és el punt de partida de Quatre dones i el Sol’, l’aposta de temporada de l’Escena Nacional d’Andorra (ENA) que, amb vocació de ser exportada a Catalunya i a França, aquest dijous i aquest divendres es va estrenar a l’auditori Claror de Sant Julià de Lòria.

Amb passos lents, en fila índia i il·luminades per una llum tènue van entrar a l’escenari les quatre protagonistes de la història, interpretades per Irina Robles, Núria Montes, Jessica Casal i Annabel Castan. Una formació que de seguida van desfer per adoptar la seva nova posició sobre l’espai escènic, un lloc imaginari que, en aquest cas, durant una hora i vint minuts es va convertir en una masia. És entre aquestes quatre parets imaginàries, doncs, que Robles, Montes, Casal i Castan, convertides en aquest cas en Vicenta, Adriana, Bepa i Margarida, relaten amb gran actitud i presència la història de quatre dones que conviuen i es fan companyia mentre esperen el retorn del pare de la família a la llar. Properes i distants a la vegada, conversen, es consolen i discuteixen sobre temes com la possibilitat d’escollir, la rebel·lia, el rebuig de l’autoritat o, sense anar més lluny, què significa el fet de ser lliure. Una possibilitat més desitjada que no pas real que va apareixent a l’escenari adoptant diverses formes: a partir de la curiositat de saber què hi ha més enllà de la vall, a partir d’un mocador vermell de festeig, d’uns rajos de sol que travessen i fonen aquesta neu tan característica que tot ho esborra, tot ho calla i tot ho amaga… “El casament ho canvia tot! El casament és la llibertat! No era això, Vicenta, en el que estaves pensant parlant de la teva hora de llibertat?”, preguntava en un moment de l’obra la jove Adriana a Vicenta, mentre aquesta riu i es burla de la seva innocència. “No és cap home que et donarà la llibertat”, li replica Bepa, que també es troba a la sala. Per altra banda, els secrets de família també són un altre tema present en l’obra. Uns secrets que havien quedat enterrats pel pas dels anys però que tornen a la superfície a partir d’un fet determinant. “Les actrius no tenen res on agafar-se a part de la paraula. Es tenen a si mateixes”, avançava Roger Casamajor en una entrevista prèvia a l’estrena. I, realment, la força de la paraula pren un protagonisme indiscutible en l’obra. “Hi ha moments de gran bellesa poètica i descriptiva. També hi ha moments agres i molt durs”, afegia. La cura de la posada en escena i l’encert en la mínima escenografia impulsen unes actrius que destaquen sobre l’escenari en aquestes primeres dues representacions que han suposat el debut de Casamajor com a dramaturg. Una obra potent, psicològica i també apassionada que posa cara i ulls a la fi d’una societat que comença a esquerdar-se i que dona visibilitat a unes dones fortes de muntanya que, no fa tant de temps, havien de lluitar tant o més que aquests personatges ficticis per obrir-se camí en un món d’homes, tradicional i, per damunt de tot, mancat de llibertat.