“Ara tinc oportunitats”

En Charbel, un noi sirià de 20 anys va trobar, ara en fa tres, una segona oportunitat a Andorra. Havia viscut entre Síria i el Líban quan, amb 17 anys, va agafar un avió per primera vegada per venir de l’Orient Mitjà fins al Principat. “Mai havia viatjat i va ser una experiència nova molt positiva”, recorda. Ho va fer amb els seus pares i la seva germana petita, juntament amb una altra família. Al cap d’un temps, també va venir la germana gran.

A aquesta edat, marxar a un país nou, a tants quilòmetres de distància i deixar enrere la vida que tenies i alguns dels éssers estimats que en formaven part, pot ser una experiència complicada. Tanmateix, ell explica que “era molt jove i tot va passar molt de pressa, no tenia temps per espantar-me”. A més, la seva energia i ganes d’avançar li van fer fàcil familiaritzar-se amb els costums del país, ja que “per a mi no és tan diferent i m’adapto molt ràpidament”.

El primer cop que va posar els peus al Principat, “els andorrans ens van rebre amb els braços oberts”. Aquí “he vist coses noves i he après molt”. Entre elles, la llengua. “Vaig començar a estudiar de zero a l’escola Andorrana d’Encamp, perquè no parlava l’idioma. Necessitava aprendre català i estudiar coses que no coneixia. Ha estat una mica complicat. Parlo castellà i ara estic aprenent el català, que l’entenc, però em costa una mica parlar-lo.”

La guerra a Síria ha estat una vivència “complicada, com qualsevol guerra”. Al Líban la situació tampoc era bona. “La vida és dura per a la majoria de persones. Nosaltres sempre hem intentat viure amb una actitud positiva, però a vegades era difícil.” D’allà hi destaca la manca de seguretat, la intranquil·litat i la incertesa perquè “no hi ha oportunitats per treballar. És un país molt pobre”.

En Charbel se sent afortunat d’haver pogut venir a Andorra, perquè creu que li brinda l’oportunitat de tenir “la vida que mai hauria pogut tenir allà. Ara tinc oportunitats, tranquil·litat, és un país segur. Puc treballar i fer alguna cosa amb la meva vida”.

Actualment, es dedica a fer d’assistent personal d’una dona, a qui ajuda, sobretot, amb la cura del seu fill, que té autisme. En Charbel creu que “és important fer coses bones cada dia per altres persones. La meva ocupadora m’ha donat una oportunitat i l’estimo per això. Estic molt agraït de la confiança que ha dipositat en mi. Cada dia aprenc alguna cosa nova gràcies a ella”. Alhora, també estudia educació per fer d’auxiliar de nens de guarderia. “Des que he començat a treballar he descobert que tinc un talent per a aquesta professió.” Una descoberta que arriba molts anys després d’haver entrat al mercat laboral, perquè amb només deu anys va començar a fer de cambrer al Líban, i ja no va parar de treballar.

Mentre conversa, en Charbel llança un missatge d’esperança i de respecte. Creu que no s’ha de posar totes les persones en un sac i que cal ser obert. Ho exemplifica amb els àrabs: “A vegades trobem persones que tenen prejudicis. Per exemple, pensen que tots els àrabs són de la mateixa religió o fanàtics... Però jo, per exemple, vinc d’una família cristiana molt liberal. Crec que s’ha de donar una oportunitat a tothom, sense importar la nacionalitat o religió.” Amb la seva història, en Charbel Alkhori vol inspirar i ajudar la gent a no “perdre l’esperança”.