“La realitat andorrana hauria de ser més propera als mitjans de Catalunya”

Antoni Bassas va visitar aquest divendres el Principat per participar en l’homenatge que l’Associació de Professionals de la Comunicació d’Andorra (APCA) va organitzar per recordar Àlex Lliteras, que va morir l’any passat. Com ell, va dirigir durant molts anys un programa matinal de ràdio. Conversem amb ell, doncs, sobre la seva figura i el paper del periodisme.

Quina relació mantenia amb Àlex Lliteras?

Vaig coincidir amb ell només una vegada. Em va entrevistar una vegada a la ràdio i allà vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo. Recordo que ens vam poder saludar a la pausa publicitària abans de començar i l’entrevista va ser molt cordial. Vam empatitzar molt i hi va haver molta transferència d’implícits. Després ens vam escriure i sé que, per a ell, va ser molt important que jo passés pel seu programa. I, si un col·lega et diu això, un se sent molt honorat.

Què en pensa de la seva aportació al món del periodisme?

Ho sé per l’impacte que va causar la seva mort aquí. Parlaven d’una societat que havia quedat molt colpida i que havia perdut la veu del país. Deien que l’Àlex havia honorat la professió i que era una persona molt exigent amb la feina, però també molt educada. Què queda d’una persona quan se’n va? Jo penso que en queda el perfum... i el perfum de l’Àlex és un to de dignitat que m’ha arribat a través de l’impacte que ha causat en els altres.

Tots dos han conduït un programa matinal al món de la ràdio. Quins punts de connexió hi havia entre El matí de Catalunya ràdio i l’Ara i aquí?

Com a programa no ho sé, ja que no el conec prou, però, pel que vam estar parlant, ell i jo compartíem l’exigència dels horaris, la dificultat de la gestió d’un equip sotmès a pressió, la necessitat de reaccionar ràpidament davant les notícies del matí, el fet de rodejar-se de bons col·laboradors... Suposo que també tenia el programa al cap les 24 hores del dia. Sempre hi ha una part del cervell que està pensant com fer millor una pregunta, un espai... aquesta entrega total. I això, a conseqüència, genera un cansament estructural molt gran per l’exigència, però també una retribució enorme perquè quan surts de l’estudi la gent et fa comentaris com “tu entres a casa”, “jo esmorzo amb tu”, “em fas molta companyia”...

Andorra és l’únic país on es fa periodisme en català a part de Catalunya. Com valora la tasca que fan als mitjans andorrans?

M’imagino que deuen fer el mateix servei que fa la BBC en anglès, la RAI en italià o la Ràdio Televisió Portuguesa en portuguès, amb la diferència que aquests espais estan construïts amb llengües hegemòniques. El català és una llengua mitjana a escala europea, però molt més petita que la llengua dels dos veïns: França i Espanya. No hi ha ni un sol catalanoparlant que no parli una altra llengua i, sovint, es renuncia a utilitzar el català. En aquests moments a Catalunya hi ha una consciència molt gran d’aquest problema. Modestament, m’atreviria a dir als andorrans que entenguin la sort que tenen de viure en un estat on la llengua oficial és el català, i que entenguin que la llengua és el nervi de la nació. Una Andorra que deixés de parlar el català, m’atreveixo a dir que ja no seria Andorra.

Quins són els reptes actuals del periodisme en català en un moment en què l’ús social de la llengua sembla que va de baixa?

Els mateixos que té el periodisme en qualsevol llengua del món. El periodisme és una activitat sotmesa a tota mena d’atacs, ja que hi ha comunicadors que no honoren la professió i no fan un bon ús de la subjectivitat responsable i honesta que l’Àlex practicava, i això és independent de l’idioma. Jo vaig treballar molts anys amb Joaquim Maria Puyal, que va ser un dels pioners de les retransmissions esportives en català. Recordo que quan tenia 20 anys em va dir: “No ens han d’escoltar perquè ho fem en català, ens han d’escoltar perquè ho fem bé. Perquè, si ho fem bé, ens escoltaran i a sobre estarem honorant la llengua.” I aquesta ha sigut sempre la meva guia.

Catalunya i Andorra són bons veïns periodísticament parlant o s’haurien d’estrènyer més els llaços?

Jo crec que vivim bastant d’esquena els uns als altres. Els mitjans de comunicació de Catalunya parlen d’Andorra com una destinació de cap de setmana, o de ponts per anar a esquiar. Crec que costaria molt trobar una persona pel carrer a Catalunya que pogués dir el nom del cap de Govern. Jo crec que la realitat andorrana hauria de ser molt més propera als mitjans de comunicació de Catalunya. Entre altres coses, perquè hi ha molts catalans que tenen interessos a Andorra, però, a més, perquè és un estat que té el català com a llengua oficial i amb el qual tenim moltes relacions de caràcter històric i cultural. I jo crec que aquest sol fet ja justifica una atenció preferent per les coses d’Andorra des de Catalunya.