Recordant el metro aeri

Quants projectes s’han quedat al calaix de les bones intencions?”, es demana l’Arxiu Nacional en el seu darrer document del mes. I és que dedica la publicació a una d’aquelles iniciatives governamentals que mai es van materialitzar: el metro aeri, projecte estrella de l’executiu liberal de Marc Forné. El document apunta que, malgrat que mai va veure la llum, encara se’n parla. El problema del trànsit no s’ha resolt i, de fet, fa pocs dies el ministre d’Economia, Jordi Gallardo, presentava l’estudi que avala la viabilitat del transport per cable i d’un tramvia entre Sant Julià i Escaldes. Gallardo defensava un transport segregat com a model sostenible i alternativa contra la congestió de la xarxa viària.

Aquell metro aeri constava de dues fases: en una primera s’havia de connectar Sant Julià amb les parròquies centrals i en una segona arribar fins a la Massana, Encamp i la frontera hispanoandorrana. La documentació més antiga del projecte, que ara està custodiada per l’Arxiu, data del 1998. Llavors es van encarregar diversos estudis sobre la viabilitat de construir un sistema de transport amb rails a Andorra. Ja l’any següent es licita i s’adjudica el concurs públic per dur a terme els treballs d’assistència tècnica del projecte que guanya una UTE integrada per Semaly-Engitec-Suport, Sud Ouest, Infra-GM, SEMS i J. M. Rascagneres. Aquell mateix any es va posar a concurs la concessió administrativa per impulsar el metro aeri que incloïa construcció, conservació, manteniment i explotació. A l’Arxiu consten quatre ofertes i “cadascuna ocupa més d’un metre lineal d’espai, fet que ens dona idea de la seva mesura. Són ofertes amb el projecte de construcció, els models de trens, els costos, els viatgers, els plànols, els estudis geològics i hidrològics, els estudis d’impacte ambiental, les empreses proveïdores, etc”. Entre les empreses que hi van concórrer hi havia l’espanyola Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) amb una UTE en què també hi havia SABA, ACESA o TMB. Precisament d’aquesta s’han difós algunes imatges. Però el metro aeri va quedar en un calaix i ara l’Arxiu defensa que “lluny de voler entrar en judicis sobre la conveniència o no d’aquesta infraestructura, volem reivindicar el valor que té aquesta documentació com a valor d’una època”. Solució vàlida o no, el problema persisteix més de vint anys després.