Ordre a la muntanya

Regular la convivència a la muntanya, especialment durant la temporada d’hivern però també a l’estiu, era una necessitat que tots els actors implicats convenien a assenyalar com a prioritària malgrat que de vegades els interessos no siguin coincidents. El primer pas cap a l’objectiu d’endreçar les activitats a la muntanya es va produir al desembre del 2020 amb la implementació del Forfet Natura, no exempt de polèmica entre els practicants de skimo que només veien un afany recaptatori dels camps de neu.

El recorregut polític

L’encàrrec, però, ja es va gestar uns anys abans amb la nova Llei de l’esport, aprovada el 20 de desembre del 2018. D’aquell text emanava una disposició que encomanava al Govern, en un termini de vuit mesos, la creació d’una llei que regulés els drets i deures dels usuaris de l’esquí de muntanya que practiquessin l’activitat dins de la superfície que abasten els camps de neu. No obstant això, el ministeri d’Economia va advocar per la via executiva i el 25 de novembre del 2020 va aprovar un reglament dels requisits per practicar esports de neu a les estacions d’esquí. Infructuosament, el reglament va quedar completament aigualit un mes després amb la retirada del règim sancionador i les normes específiques dels usuaris, ja que el PS havia amenaçat de portar el text al Tribunal Constitucional per invasions competencials al poder legislatiu.

Així doncs, amb més de dos anys de retard, el projecte de Llei d’estacions de muntanya va entrar a tràmit parlamentari el 27 d’octubre del 2021 sota la declaració d’urgència. Això, segons el reglament de la cambra, comporta la reducció a la meitat dels terminis establerts dels treballs en comissió. I és que la urgència venia motivada per la proximitat d’una temporada d’hivern en la qual, arran del fiasco de l’any anterior, ja es volia comptar amb el nou marc legal. Però tampoc ha estat així. Avui el text es troba en un laboriós treball parlamentari en què se succeeixen les pròrrogues sol·licitades pels consellers generals –de moment ja en van vuit– amb l’aval de Sindicatura i la previsió, segons apunten des del Consell, és que almenys fins al març no s’albiri un text que pugui sotmetre’s a votació l’hemicicle.

Quina és la raó, doncs, per la qual el text encara no ha vist la llum? Bé, les fonts consultades en aquest article reconeixen, més o menys obertament, que el redactat que va sortir del ministeri d’Economia va ser presentat a correcuita i amb deficiències de fons i forma que estan sent esmenades tant per la majoria com l’oposició per tal d’esvair els dubtes –i en alguns casos dissipar el malestar– que han despertat en els col·lectius implicats.

El pols a la muntanya

Els legisladors han anat mantenint trobades on han copsat que un dels punts que generava més confusió era la qüestió del dret a pas. L’accés als senders de Gran Recorregut (GR) i als camins de refugis –guardats o no– que creuen per dins de la superfície de la concessió no estan recollits entre els supòsits d’itineraris d’interès que defineix la llei. L’absència d’aquests conceptes al redactat ha aixecat suspicàcies entre els usuaris de la muntanya davant la possibilitat que les estacions els exigeixin estar en possessió del Forfet Natura per haver d’arribar a un pic com, per exemple, el de Montmalús, que està dins del domini concessionat tot i no ser una àrea explotada. Si bé és cert que la llei preveu itineraris alternatius “quan l’ús de la ruta d’interès perjudiqui significativament l’activitat de l’estació”, els usuaris de la muntanya es mostren expectants a veure el resultat de les esmenes, ja que de no modificar-se el contingut deixa la porta oberta al fet que els dominis esquiables puguin cobrar, en qualsevol època de l’any, per practicar skimo, pujar a un pic o simplement per anar a buscar bolets dins de la superfície de l’estació. No és d’estranyar, doncs, la inquietud dels que al darrere de tot plegat veuen concessions per a la privatització de les muntanyes. Des de la majoria, però, llencen un missatge tranquil·litzador: “S’actuarà amb sentit comú, no té cap mena de lògica privar la llibertat.”

A l’altra banda de l’equació, els camps de neu resten importància a aquesta qüestió i asseguren que “les interferències” entre esquiadors i practicants de skimo “són mínimes”. En aquest sentit, raonen que “tots d’una forma intel·ligent sabrem trobar una solució” atès que no consideren que hi hagi d’haver incompatibilitats entre uns i altres. Això sí, més preocupació generen a les estacions d’esquí les activitats realitzades per particulars amb vehicles d’alta cilindrada que posen en perill la seguretat dels usuaris. Sobre aquesta qüestió concreta es vol ser inflexible per evitar accidents de gravetat que ja han succeït en altres països i que aquí, afirmen, “ha anat d’un pèl”. En qualsevol cas, des dels camps de neu remarquen la importància que la futura llei “preservi el model d’èxit que ens ha fet capdavanters a nivell mundial”, ja que subratllen que el fet de tenir diverses àrees de negoci integrades a la gestió de la mateixa entitat els ha permès fer “inversions potents” que han contribuït a la generació de riquesa del país.

De nou, a l’altra cara de la moneda, els usuaris de la muntanya veuen amb reticència un model que “s’encamina cap al monopoli”. Prova d’això, sostenen, és l’article que fa referència al fet que qualsevol activitat mercantil que vulgui desenvolupar-se en l’àmbit del domini per part de tercers diferents de l’explotador “requereix l’autorització expressa i escrita d’aquest últim”, independentment si es tracta d’una àrea explotada o no per part del domini esquiable. Així doncs, tal com figura el redactat, conclouen que “no s’afavoreix la competitivitat del sector ni la qualitat del servei”.