El cansament dels sanitaris

Se’n recorden quan a l’inici de la pandèmia sortíem tots al balcó cada vespre a les 20.00 hores a aplaudir als sanitaris? Des de llavors portem prop de 720 dies, és a dir gairebé dos anys, convivint amb el SARS-CoV-2 i les seves respectives mutacions. Alguns hauran perdut pel camí un -o més- familiars i estaran encara cicatritzant el dol; d’altres estaran crispats perquè han passat el virus per partida doble i ja van per la tercera dosi; i també hi haurà els que estaran farts de confinar-se per ser contactes de positius o per haver de portar la mascareta tot el dia amunt i avall. Imaginin-se ara, per un moment, que a tot això, a més, li han d’afegir jornades de feina maratonianes, una pressió laboral diària extrema, sacrificis familiars, desconsideracions en el tracte personal o falta de reconeixement institucional. Si no han sentit a parlar del burn-out, aquesta és la situació que, amb major o menor grau d’intensitat, travessa la gran majoria dels professionals sanitaris d’aquest país -i d’arreu-. “Herois? Som uns pringats. Ens ha tocat pringar enormement. No conec companys que s’hagin sentit herois, és gairebé molest”, diu un dels múltiples testimonis consultats pel Diari per a l’elaboració de l’article i que sol·licita preservar la seva identitat en l’anonimat.

La Laura Gil (nom fictici) és infermera i té una dilatada experiència al SAAS. A la pregunta “com estàs?”, respon que “ha estat el pitjor any i mig de la meva vida”. I vol deixar-ho clar perquè sosté que “hi ha un pacte de silenci on tothom diu que està bé i és mentida”. “Quan parles de tu a tu no és així, tothom està patint”, desvetlla. Explica que la pandèmia “ens l’hem pres molt a la valenta”, tant que “de vegades ens ha portat a un estat d’hiperresponsabilitat”. “I llavors no hem gosat dir que estàvem malament perquè el pacient depenia de nosaltres. No podies dir no a una guàrdia extra per molt destruïda que estiguessis. No podies dir no a res! Si no, qui portava el timó? La càrrega personal era extremadament secundària”. En ple fragor de la batalla contra la Covid-19, considera que se’ls ha tractat merament com a força de treball, “com si fossin màquines intercanviables”. “Dins d’un servei s’agafava gent per a un altre servei. Com estiguessis tu com a persona no ha tingut cap importància. Se’ns ha exigit i ens hem autoexigit portar la societat endavant. La gent perdia llocs de treball i semblava que nosaltres no podíem dir que no. Tens un dia lliure? Ves a vacunar”, comenta. Per a més inri, durant la pandèmia va perdre un ésser estimat i el seu període de dol va quedar ajornat. “No he tingut temps per mi, he tingut temps per vosaltres”, assenyala. Arribats a aquest punt, confessa que “m’he cansat de cuidar les persones perquè ningú ha cuidat de mi”. “La meva vocació ja no és il·lusionant, estic cremada”, conclou.

El Jordi Samsó és metge d’urgències i emergències des del 1994. Després de tants anys dedicats a la medicina té el cul pelat en els serveis assistencials i sosté que la pandèmia, que el va deixar dos mesos i mig sense veure els seus fills, no té parangó possible amb anteriors experiències laborals viscudes. “És com si els sanitaris estiguéssim obligats a donar el màxim sempre sense queixar-nos i aguantant tot el que et tirin a sobre”, verbalitza. És conscient que “tothom està molt fart”, però censura que això sigui una justificació per convertir-se en la diana de la crispació. “Si venen a abocar les seves frustracions contra nosaltres ens ho hem de prendre com una cosa que no ens afecti. Dia rere dia aguantes sovint males paraules i actituds, fins i tot algú que ens diu que som col·laboracionistes amb el sistema. Si això se'ns va repetint durant setmanes i mesos acaba cansant molt i acaba repercutint en l’atenció del pacient”, argumenta Samsó, que reconeix que “ha baixat la tolerància als mals moments”. I com a prova del cotó admet que, davant situacions on s’han sentit maltractats verbalment, “hem tingut una paraula gruixuda de més que en altres moments no hauríem dit o tallem el tema sense masses amabilitats, cosa que abans no passava”. “Conec companys que han acabat plorant de frustració pel tracte rebut i mai ho havia vist”, emfatitza. D’aquesta voràgine ratifica que costa desprendre’s perquè “tothom parla del monotema”. “I al ser part del monotema és difícil desconnectar i intentar no donar la teva opinió”, discerneix. Per tot plegat, comprèn als professionals que volen llençar la tovallola. “Conec companys que han manifestat que volen deixar aquesta feina”, destapa Samsó, que tampoc pot dissimular que “he perdut la il·lusió”. “M’encantava fer urgències i anava a les guàrdies amb l’ànim de veure que em trobaria. Ara tinc ganes d’acabar el torn i marxar a casa per desconnectar”, diu.

La Gisela Culla és infermera al servei d’urgències i amb 23 anys d’experiència a la sanitat andorrana les ha vist de tots colors, tot i que el fet d’haver treballat prèviament durant deu anys en un centre mèdic de pistes l’ha permès fer un “reset psicològic”. “Si hagués estat els 23 anys seguits a l’hospital estaria igual de cremat, o pitjor, que algun dels meus companys”, manifesta. Culla comparteix la percepció que l’aura d’heroi de l’inici de la pandèmia s’ha evaporat i ara son tractats freqüentment amb faltes de respecte. Per fer-nos una idea, rememora el cop que un pacient que era positiu en Covid-19 va entrar histèric a Urgències malgrat haver-se saltat el protocol de seguretat que indicava que havia de romandre fora de la sala d’espera. “Quan li vaig dir que s’esperés a fora quasi se’m tira a la jugular”, descriu. “No entenen que si nosaltres donem positius es quedaran sense professionals per atendre’ls. Alguns només miren pel seu melic i la resta els hi dona igual. I si no els atens ara mateix et responen amb agressivitat”, sentencia. Mirant enrere, apunta que li ha estat complicat prendre distància emocional de la feina en el seu temps lliure. “Al primer confinament vaig estar tres mesos sense veure el meu fill. I això ens afecta molt. Em despertava pel matí i era conscient que tota la nit havia somiat amb pacients de l’hospital i això no em passava abans”, certifica. Mentalment, el primer any va acabar esgotada i comenta que el lettering ha estat la seva vàlvula d’escapament. “M’ha salvat de molts mals moments. Avui ho segueixo fent com a tècnica de relaxació”, valora.

El Toni Romero també és infermer al servei d’Urgències i a les seves espatlles acumula 19 anys a la sanitat andorrana. Puntualitza que el fenòmen del burn-out el pateix parcialment, ja que treballant amb una reducció de jornada. No obstant això, és plenament coneixedor del clima “d’hostilitat” que es viu dins de l’hospital. “Som les primeres persones amb les quals descarreguen la ira”, indica Romero, que ressalta que la majoria de professionals que opten per a aquest ofici ho fan per vocació. “Saps que quan estàs fent alguna cosa pels demés no vol dir que hagis de rebre una recompensa, però esperes una mica de gratitud. I molts ja no tenim forces ni ànims per posar-nos a discutir”, observa. Romero sovint es qüestiona si compensa renunciar a passar temps amb la família per rebre “òsties, males cares i insults”. Els propers 10 anys? No m’hi veig fent això”, confessa Romero, que afegeix una crua reflexió. “Seré franc. La meva dona és infermera i tenim una filla. Nosaltres no li prohibirem el que ha de fer, però, si podem, evitarem que estudiï infermeria. I no serà perquè no estiguem orgullosos de la professió, però no és una bona opció que estudiï", declara.

La Claudia Vázquez (nom fictici) és auxiliar d’infermeria i és una professional incombustible que acumula prop d’una dècada al SAAS. La sensació de voler-ho engegar tot a pastar fang ve de temps enere, però al·lega que aquests dos darrers anys l’estrés s’ha incrementat exponencialment. “Quan t’arriben cinc o sis ambulàncies de cop i has de fer un tetris per posar tothom al seu lloc et dona la sensació que no arribes. És un voler i no poder i això em genera angoixa”, assevera. Declara que a l’inici tractava d’autoconvèncer-se que seria capaç de dominar emocionalment la situació, però no pot amagar que avui està fins als nassos. “Estàs farta i vols tornar a tenir una feina com la que tenies abans sense aquesta pressió social. Hi ha un ambient de treball tens i del que es tracta és de treballar en un mínim d’harmonia, però quan això es trenca és una merda”, pronuncia. De fet, posa com a exemple una setmana que va arribar a realitzar 14 hores extres que la van deixar exhausta física i mentalment. “És una barbaritat”, postil·la. La fatiga pandèmica l’arrossega un cop entra per la porta de casa, on convé que “ja no tinc ganes de veure a ningú”. “L’únic que em ve de gust és donar un tomb a la meva gossa per estar tranquil·la, no vull tenir al cap més pressió”, insisteix.

L’Elisenda Vila (nom fictici) és metgessa a l’UCI i condensa el seu ‘burn-out’ en la màxima expressió del que significa “l’addicció a la feina”. “Sents a parlar d’una pandèmia i dones el 200% de tu perquè la gent ho necessita. Òbviament estic cansada, però quan fas una rutina tant insistent de feina el teu cos et demana més fins i tot quan estàs lliurant”, afirma. Tot i ser capaç de discernir que l’espiral en la qual es troba immersa no és saludable, relata que no troba la manera d’abaixar les pulsacions. Vila assegura que en una setmana va arribar a fer més d’un centenar d’hores de feina -sí, han llegit bé- a l’haver encadenat fins a quatre guàrdies de 24 hores. És a dir, dilluns, dimecres, divendres i diumenge. Sumen 96. Les altres que falten per arribar al 100 són hores extres que ha hagut de fer de més per seguir atenent pacients. “La situació ho demanava. Ningú ens posava una pistola al cap, pero si no ho feies els teus companys havien de veure el doble de pacients”, defensa. Això sí, confessa que ha tingut problemes per conciliar el son. “M’anava a dormir i em prenia pastilles perquè si no ho feia tenia insomni. Visc en un estat de nerviosisme i màxima hiperactivitat. Quan treballes tantes hores seguides t’en vas al llit i només penses en quan sonarà el despertador per tornar a anar a treballar”, expressa Vila, que recalca que mantenir aquest ritme no seria possible si a casa no hi hagués una parella “que em cuida molt”.

"SI ET QUEIXAVES FALTAVES A L'ÈTICA PROFESSIONAL"

La inquietud per la pressió assistencial i l’acumulació de baixes ha tensat la plantilla de l’hospital. “El problema està en si els recursos humans són suficients. Això és un debat que s’hauria d’obrir per la sobrecàrrega de feina que suposa”, assenyala Samsó, que afirma que en ple apogeu de la pandèmia van arribar a atendre un centenar de pacients en el mateix dia. En la mateixa línia, Vázquez despulla la fragilitat del servei d’urgències durant els torns nocturns. “Ens hem trobat moltes vegades que quan hi ha una cosa greu que requereix la mobilització de diverses ambulàncies al servei hi quedem només una infermera, una auxiliar i un metge. No donem l’abast i és una qüestió greu perquè no hi ha ningú agafant el telèfon”, reconeix.

Reforçar la plantilla ha estat una necessitat per a tots els sistemes sanitaris del món. Andorra no ha estat una excepció i, de fet, Vila confessa haver rebut ofertes de treball d’altres hospitals. Ara bé, malgrat les limitacions, Samsó lamenta que no existeixi a Andorra una bossa de treball per cobrir la falta de personal. “No hi haurà mai una borsa de treball perquè desvestien serveis per vestir-ne altres i ningú es queixava. Si et queixaves faltaves a l’ètica professional. Com diem que no a cobrir un company? No ho pots dir en aquesta feina. Hem perdut la capacitat de queixa. només remuguem”, sosté Gil, que creu que tampoc juga a favor d’Andorra el fet que no sigui un destí atractiu per al personal sanitari perquè “és un país on paguen poc i la vida és caríssima”.

"PREFERIA UNA CACEROLADA CONTRA ELS POLÍTICS"

Les jerarquies entre els peons que han estat a primera línia i els seus caps més propers s’ha difuminat quan es tractava d’arromangar-se en el fang per cercar solucions. Ara bé, no són pocs els que han trobat a faltar quelcom més que un copet a l’esquena per part dels alts comandaments del SAAS i del Govern. “A nivell polític ningú s’ha plantejat les nostres necessitats. Ningú s’ha preocupat gaire de com ens sentim o com ens està afectant tot això. I no només no hem tingut cap suport, sinó que se'ns ha exigit una dedicació inqüestionable durant cada dia, nits i caps de setmana inclosos. I tot per uns sous molt per sota de la mitjana europea”, etziba Samsó. Per fer palesa la desconnexió envers la realitat del col·lectiu, posa com a exemple el fet que la Covid-19 hagi passat a ser considerada per la CASS com una malaltia comuna per als professionals sanitaris, “amb totes les implicacions econòmiques que comporta”. “Que ens ho hagin tret és no entendre la feina que fem. Tinc la sensació que no hi ha cap tipus de feedback entre el Ministeri de Salut i els serveis assistencials”, declara.. L’Elisenda Vila és de les sanitàries que se li van posar els pèls de punta quan les primeres setmanes sentia el reconeixement de la societat en forma d’aplaudiments. Dos anys després, però, lamenta que aquella atmósfera no s’hagi traduït “en un major reconeixement polític o administratiu”. “No he rebut ni un gràcies de les institucions. Només que ens apugessin una mica el preu de les hores treballades ja ens tindrien calladets”, insinua. Mentre això no succeeixi, prefereix quedar-se amb les mostres de reconeixement en petit comitè com quan va rebre una caixa de bombons de forma anònima “d’una família d’un pacient a la qual ni tan sols sabia la cara que teníen”. La Laura Gil va més enllà i posa en dubte el “moment màgic” dels aplaudiments. “Hagués preferit que demanessin que ens pugessin uns sous que tenim congelats des del 2008. No era un moment d’apretar a ningú, però hagués estat millor fer una cacerolada contra els polítics”, manifesta. Esgrimeix que les declaracions del ministre en roda de premsa o els agraïments per correu electrònic de la direcció del SAAS “no ens milloren en cap aspecte”. “Que s’asseguin amb nosaltres i valorin si hi ha prou personal sanitari i està ben pagat”, addueix Gil, que comenta que el sou base d’un infermer no sobrepassa els 2.200 euros bruts. A més, reflexiona que un gest “de veritat” per al col·lectiu seria dignificar la professió a través d’una llei d’infermeria que encara avui és inexistent. “El Col·legi d’Infermeria el té redactat des de fa anys i no ens l’aproven. I estic segur que aquest ministre vol fer-ho, però no hi ha un interès urgent. Mentrestant, això, sí, anem aprovant lleis de l’e-sport. No crec que hi hagi mala fe, però no hi ha voluntat política i només ens donen engrunes”, raona.

"UN ACOMPANYANT EL VA ACUSAR DE XENOFÒBIA

Els protocols de seguretat han anat ajustant-se en funció de la pressió assistencial, quelcom que de vegades ha desembocat en situacions conflictives entre familiars de pacients i sanitaris. Una d’elles es va produir quan estava restringit l’accés de familiars de pacients al servei d’urgències, amb l’excepció que el malalt en qüestió es tractés d’un menor d’edat, d’una persona amb mobilitat reduïda o un elevat grau de dependència. Per a tota la resta de casos, es facilitava un telèfon per mantenir regularment informat als acompanyants. Un cop, però, Romero recorda que es va deixar passar “per error” a un visitant. Una companya seva se’n va adonar i se li va comunicar que no podia romandre al box amb la seva parella. “I l’acompanyant va al·legar que l’havia fet fora per xenofòbia, ja que era una parella homosexual. I era totalment fals. I li van posar una queixa escrita quan l’únic que se li va dir és que se l’havia deixat passar per error”, narra.

Tres quarts del mateix va succeir en una altre guàrdia que Romero va viure en primera persona. Un infant va entrar a Urgències i només es permetia l’accés a un dels seus progenitors en qualitat d’acompanyant. “Va accedir el pare al box i es va posar molt nerviós demanant a la infermera que també havia d’entrar la mare. I la infermera li va dir que no podia ser possible pel protocol. El pare la va escridassar dient que pels seus nassos entrarien els dos i que truqués a la policia si no estava d’acord. La infermera es va espantar per l’actitud agressiva del pare i li va deixar passar per evitar problemes”, testimonia. Tot i que tots els sanitaris consultats es reafirmen que els pacients, sobretot aquells amb quadres greus, no han arribat a estar mai desatesos, la Yolanda Vázquez reconeix que la saturació dels recursos humans i materials ha comportat perjudicis com és el temps d’espera en dependències hospitalàries. “Una fractura al canell no és urgència en temps de pandèmia i la gent es posa molt calenta si ha d’estar tres o quatre hores a urgències”, declara. Ara bé, també hi ha hagut situacions que no han pogut evitar com l’incident que va ocórrer amb un pacient que estava ingressat per un coma etílic. “El vam deixar al passadís precisament pr tenir-lo controlat, però teníem tanta feina que no arribàvem a tot. I en un moment de distracció es va caure de la cadira de rodes i es va fotre un trau al cap”, desvetlla.