Viure el terror a distància

He tingut un dia horrible”, diu la presidenta de l’Associació d’Ucraïnesos a Andorra, Anastasia Kravets, que va acabar ahir desbordada després d’atendre compatriotes seus que es troben actualment al Principat. Amb extrema preocupació, segueix les notícies que li arriben des del seu país d’origen. “No entenc com això ha arribat a passar. És com si Espanya ataqués Catalunya o França ataqués Andorra. Com pot ser que el nostre germà ens hagi atacat?”, es lamenta des de l’altra banda del telèfon. Mentre cerca explicacions, té un moment per respirar alleugerida: al seu costat hi és la seva mare, de 67 anys. “No em preguntis com he aconseguit que vingués abans de la guerra perquè no existeix una via directa”, expressa. “La meva mare és la única familiar que em queda, tota la resta estan morts. Ella no està gaire bé del cor i està patint molt. Treure-la de Kíev era l’últim recurs que tenia, perquè si ella es morís allà i tanquessin fronteres no podria anar ni a enterrar-la”, verbalitza.

Les històries que arriben a les seves oïdes estan envoltades de patiment. Una d’elles és la dels seus cosins, que s’han quedat atrapats a Mikolàiv, molt a prop d’Odessa, on ahir van perdre la vida 22 civils a conseqüència d’un atac aeri. Més fortuna han tingut uns amics ucraïnesos de Kravets que resideixen a Canillo, que van escapar del conflicte dimarts, dos dies abans de l’ofensiva russa. “Estaven de visita familiar a Dniprò i van començar a sospitar quan van veure que les ambaixades estaven retirant la seva gent. Han tingut molta sort perquè no hi havia cap alerta que la guerra esclatés ahir al matí”, relata.

Enmig del profund dolor, la comunitat ucraïnesa a Andorra va viure ahir un hostil episodi en els canals de comunicació interns que mantenen amb els ciutadans russos també residents al país. “Alguns a primera hora del matí van escriure missatges de compassió pel que està succeint a Ucraïna i els administradors del grup van borrar els seus missatges i els van bloquejar”, clama. Un altre dels testimonis ucraïnesos consultats en aquest reportatge, que demana preservar el seu anonimat, ratifica aquesta versió amb els ànims molt encesos. “Si es provoca la merda dins d’Andorra, la meva recomanació és que estiguem en alerta. Si hi ha un tracte de menyspreu de ciutadans russos cap a ucraïnesos, Immigració ha d’intervenir per cancel·lar la residència”, denuncia. Aquest empresari resident a Andorra des fa més de 20 anys confessa que va agafar un vol el 13 de febrer passat des de Lviv, una de les ciutats més occidentals del país, quan va assabentar-se que era un dels darrers vols que partiria d’Ucraïna amb la cobertura d’una assegurança. Juntament amb ell, el va acompanyar el seu nebot, que ara també és a Andorra. “Si no hagués vingut amb mi ara estaria al servei militar”, assevera. Pel que fa als seus pares, que viuen a Khmelnitski, en una zona rural, afirma que està en contacte permanent amb ells. “Estan resant a Déu perquè des de casa seva estan escoltant explosions. Sonen lluny, però se senten”, indica.

La Marina Trehubenko, de 50 anys i resident al país des de fa sis, declara que porta tres setmanes sense conciliar el son. “Tinc un filla a Londres i un fill a Suïssa, però per qui estic patint és per la meva mare, que viu a Kíev”, assenyala. Explica amb una enorme tristesa que no pot sortir de casa perquè als seus 86 anys té dificultats per caminar i té un elevat grau de dependència. “Si hi ha explosions, la gent pot amagar-se al metro. Però ella no pot córrer. La recomanació que li he donat és que agafi una manta i s’amagui al lavabo, perquè si cau una bomba poden trencar-se els vidres”, reflexiona. Amb impotència, admet que no sap quina altra solució oferir per a la seva mare mentre se li escapa algun insult contra Vladímir Putin. “Vull sancions greus contra Rússia, res de lleus. Que comencin a patir el que estem patint nosaltres, però no per matar més gent, sinó perquè afecti la seva economia. Es creuen els reis del món”, exclama.

L’Olga Kravchenko, de 35 anys i resident al país des de fa tres, va viatjar fa dues setmanes a Kíev i recorda que malgrat el clima latent de tensió que hi havia a la capital “ningú s’imaginava que acabaria passant això, pensàvem que es podria resoldre diplomàticament”. Els seus pares viuen a Poltava i afirma que es resisteixen a sortir del país “perquè se’l senten seu”. En espera d’una reacció europea, Kravchenko sosté que “el que podem fer és explicar a tot el món el perill que suposa aquesta situació”. “No només per a Ucraïna, sinó per a tot Europa. Si avui som nosaltres, potser demà sou vosaltres”, sentencia Kravchenko.