Arriben les primeres refugiades d'Ucraïna

Cinc dones que han arribat a Andorra procedents d’Ucraïna han entregat un escrit a diferent ministeris demanant un permís de residència temporal a conseqüència del conflicte bèl·lic que s’està produint al seu país.

Les cinc refugiades estan temporalment a casa de Sofia Suprinenko, resident a Ordino des de fa vuit anys, nascuda en un poble proper a Kíev. “Són la meva germana, la seva filla, la seva nora, la neboda del seu marit i la seva filla, en total, cinc persones que van arribar dissabte passat i que ara per ara estan a casa meva”, va explicar Suprinenko en declaracions al Diari.

Les cinc dones han fet saber de la seva situació a l’administració amb un escrit que van fer arribar al ministeri d’Afers Exteriors, al de Justícia, a Immigració i a la policia, en el qual fan referència a “una resolució adoptada el 1948 per l’assemblea general de les Nacions Unides, en què s’accepta que qualsevol persona pot demanar ajuda en cas de guerra”, va explicar la resident andorrana. Fins al moment, “la resposta que hem obtingut és que poden estar aquí amb el permís de turistes durant noranta dies, extraoficialment ens han dit que pensaran què fer amb la seva situació”, assenyala. D’altra banda, aquestes cinc refugiades han renunciat a posar-se en contacte amb el consolat ucraïnès a Andorra “perquè sabem que el cònsol honorari no està ajudant ningú que arriba aquí”, va criticar Suprinenko.

Ara per ara, només hi ha constància d’aquestes refugiades dones que hagin vingut expressament a Andorra, tot i que hi ha altres ucraïnesos que estaven al país per turisme quan va iniciar-se el conflicte i s’han trobat que no han pogut tornar a Ucraïna.

“La intenció de totes nosaltres és tornar a Ucraïna quan sigui un lloc segur, mentre dura el conflicte només demanem una solució temporal per poder estar tranquil·les i que vagi més enllà de l’ajut humanitari que hem rebut durant el nostre trajecte fins aquí”, va dir Olesha Smirnova, germana de Suprinenko.

NOU DIES FUGINT DE LA GUERRA

Vives i segures, que ja és molt millor que el que tindríem a Ucraïna”, assegura Olesha Smirnova, refugiada ucraïnesa, mare d’una filla i d’un fill i que ha vist com en poc més de deu dies la seva vida s’ha trasbalsat. Parla un francès impol·lut, era professora a Kíev i es defensa en castellà i en anglès. Abans de començar ensenya com li tremola la mà dels nervis quan recorda el viatge que ha hagut de fer per escapar de la guerra. “Només volia que els meus fills visquessin en pau, els ucraïnesos només volem viure en pau”, reclama. L’acompanya la seva filla, Yaroslava, de 15 anys, que parla un anglès perfecte. “Sempre havia volgut marxar a Anglaterra a estudiar belles arts, ara només vull tornar a casa”, explica la jove. Al seu costat, Anna Stepanenko, advocada i neboda del marit de Smirnova, i Sofia Burkhan, parella de l’altre fill de la refugiada. “El meu fill i el meu marit estan en una milícia civil, no poden abandonar el país però ara per ara no estan al front”, explica Smirnova. La nit del 24 de febrer van començar les presses. “Inicialment pensàvem que Putin només volia fer-nos por, però amb els primers bombardejos vaig veure que era una guerra total”, recorda la mare. “Nosaltres vivim a pocs quilòmetres de Kíev, després del cinquè bombardeig vàrem decidir anar a casa dels pares; ells no van voler marxar, sentien que no podien abandonar el país”, relata Smirnova, que reconeix que si no hagués estat per l’instint maternal també estaria ajudant les milícies “a defensar-se de l’enemic”. Un viatge forçat per una guerra que no entenen i que les va obligar a sortir a correcuita. “Amb les presses no vàrem poder agafar res, la roba que portem ens la van donar voluntaris. Ni tan sols vàrem poder agafar els passaports de la meva filla i de la parella del meu fill”, recorda la refugiada. De Kíev a Ordino hi ha 3.123 quilòmetres. Un trajecte que en circumstàncies normals es pot fer en uns cinc dies. Elles van trigar-ne nou. “Anàvem buscant carreteres diferents per esquivar els bombardejos, trajectes de quatre hores vàrem trigar 16 a fer-los”, explica la mare i professora. “Ens van ajudar a arribar a Andorra gent de tots els països, vàrem passar per Moldàvia, Romania, Hongria, Àustria, Suïssa i França”, apunta Smirnova, que recorda com a les fronteres, a més de militars, hi havia llargues cues de voluntaris que fins i tot els van donar diners per omplir el dipòsit del cotxe. “Estem eternament agraïdes per tot l’ajut que hem rebut, ara només volem pau”, afirma.