Cada dona, una història

Tants caps, tants barrets, diuen. I tantes històries femenines, tantes dones. El Diari ha recollit el testimoni de vuit dones del país amb perfils diferents que expliquen la seva experiència personal i laboral i reflexionen sobre la situació de la dona al Principat. La decisió de ser o no ser mare, el paper de la parella, l’opció de deixar de treballar per cuidar els fills o de renunciar a la baixa per maternitat, o les condicions econòmiques i laborals són alguns dels aspectes que marquen els relats de vida de cada protagonista.

En el cas de l’Isa (prefereix no revelar el cognom), les dificultats econòmiques l’han frenat a l’hora d’augmentar la família. Té 39 anys i treballa en una empresa de neteja i fent hores a diverses llars per complementar el sou. Actualment té un fill que farà 12 anys a l’abril i reconeix que n’hauria tingut més si els salaris fossin més alts i els lloguers, més baixos. Per ella, la conciliació ha estat molt complicada i gestionar els horaris de feina amb els de l’escola del seu fill, tot una odissea. “Jo m’ocupo del nen perquè al meu marit li paguen millor les hores extres i preferim organitzar-nos així”, exposa.

En el sector de la neteja, assegura, “treballen més homes del que la gent es creu i la diferència salarial entre els uns i les altres és molt gran”. “He treballat en llocs que els homes cobraven entre 200 i 300 euros més perquè suposadament feien tasques més de risc que nosaltres però al final feien el mateix”, sentencia. Les discriminacions per ser dona, apunta l’Isa, van més enllà i explica que coneix molts casos en què a una companya li han denegat una feina per tenir fills i pressuposar que demanaria dies per cuidar-los. A títol personal, narra que el seu fill té problemes de cor i que una vegada li van denegar un dia de permís per portar-lo al metge a Barcelona. “Em van dir que el portés el meu marit perquè també era el seu pare. Em vaig indignar. Li vaig dir que hi aniríem els dos, perquè els dos n’érem responsables”, relata.

La Marta Marsà, emprenedora i creadora de la marca de roba esportiva Whitefit, ha sigut mare fa dos mesos i ha renunciat a la baixa per maternitat per poder tirar endavant el seu projecte. Té 29 anys i sempre ha tingut clar que volia crear la seva línia de roba. Després de només vuit setmanes de baixa i una recuperació força dura a causa de la cesària, la Marta s’ha tornat a posar al capdavant del projecte que compagina també amb les classes que fa a formació professional. “Quan ets autònom i tens un projecte propi és difícil demanar una baixa de mesos. Si jo no treballo, no ho fa ningú”, argumenta. Ella i la seva parella, que treballa al comú d’Escaldes, van decidir cedir els dies de baixa per maternitat que li quedaven per tal que fos el pare qui s’ocupés de la criatura. Tot i això, la jove emprenedora deixa clar que “si hagués de muntar ara l’empresa no em veuria tenint un fill, esperaria, perquè les dues coses necessiten molt de temps i dedicació”.

La maternitat no arriba de la mateixa manera per a tothom però no per això les dones que no tenen fills entenen menys alguns aspectes de la vida. Així ho veu la Laura Rubio, assistent de direcció a l’Andorra 2000 i mare d’acollida d’un menor. La Laura té 42 anys i no pot tenir fills biològics. Va pensar a fer-se un tractament i fins i tot a adoptar però les dificultats de tots dos processos la van portar a desistir. “L’angoixa de pensar que potser el tractament tampoc no funcionaria i que ho hauria de passar sola o els anys d’espera per adoptar em van fer entendre que havia d’acceptar que no podria ser mare”, relata. Va ser aleshores quan va comprendre que “podia ajudar d’una altra manera” i va entrar en el món de l’acolliment familiar.

Una decisió que no tothom va entendre. “Hi ha molta gent que et diu que estàs boja per fer això i fins i tot t’aconsellen que t’agafis a qualsevol per aconseguir el teu objectiu de ser mare. Això sí que és de bojos!”, exclama. En aquest sentit, afirma que s’ha sentit jutjada i pressionada i reconeix que molta gent no entén que hi hagi dones que decideixin no tenir fills. “Hi ha gent que creu que no tenir fills és egoista però ho és més no ser sincer amb un mateix i tenir-los sense estar preparat”, considera. La conciliació familiar i laboral li ha costat molt. “No és un país fàcil en aquest sentit”, assegura. “En el meu cas encara m’ho he pogut muntar perquè treballo de dilluns a divendres però si a més has de treballar els caps de setmana, costa molt”, comenta. “En general, a les dones ens toca remar més i tot i que s’han fet molts passos, encara a vegades cal recordar que els fills són dels dos i que tothom se n’ha de fer càrrec”, assenyala.

La Manoli López té 60 anys i treballa com a taxista. Quan va arribar a Andorra va treballar al sector de l’hostaleria, del comerç i a la fàbrica de tabac de Sant Julià. El seu desig de formar una família, però, la va portar, a ella i al seu marit, a decidir deixar la feina per centrar-se en l’objectiu de tenir un fill. “Durant un temps vaig deixar de treballar per centrar-me a formar una família”, recorda. La situació va canviar de dalt a baix quan el marit de la Manoli va morir i ella va agafar el seu relleu com a taxista per tirar endavant econòmicament. Afirma que mai s’ha trobat amb desigualtats salarials pel fet de ser dona i explica que després de quedar-se vídua va decidir adoptar. La flexibilitat horària de la seva feina li ha permès conciliar bé la vida laboral i familiar.

L’Anna Solé, advocada de 48 anys, ho té clar. “Ens hem de treure la capa de superheroïnes”. En el seu cas, sempre ha compaginat la feina amb la cura de la família i afirma que sovint és la pròpia autoexigència i una responsabilitat “asfixiant” la que dificulta el camí. “Sembla que si no ets a tot arreu com a mare i com a professional ja no ets bona en cap de les dues coses. Això no és així. Jo no vull ser perfecta, però vull fer les coses bé”. Per l’Anna, és important “saber amb qui fas equip i marcar unes regles d’igualtat dins de la parella per poder decidir què volem”. Va tenir sempre molt clar que volia ser mare i va buscar la manera d’aconseguir-ho sense renunciar a la carrera professional. Per trobar aquest equilibri, ella i la seva parella van buscar un suport perquè els ajudés a casa. “Potser no he pogut estar en totes les tasques vitals dels meus fills, no els he donat tots els biberons, però sempre he estat amb ells i he intentat buscar moments de qualitat”, indica. A tall d’exemple, explica que fa poc ha estat a Egipte amb els dos fills, el gran de 18 anys i la petita, de 14. La clau, revela, és apostar per la comunicació. “A casa, l’hora de sopar és sagrada. Ni mòbils ni tele mentre es menja i amb la sobretaula, que és el millor moment per parlar”, certifica.

Fer un bon equip amb la parella també ha sigut essencial per a la Isabel Cañabate, responsable de nous productes i anàlisi de rendibilitats de Crèdit Andorrà. L’apassiona la seva feina i això fa que li sigui difícil “posar límits entre les hores del dia que dedico a la part professional i les que dedico a la part personal i familiar”. “Tinc la gran sort que el meu marit treballa per compte propi i té certa flexibilitat que li permet ocupar-se de bona part de la logística familiar”, remarca. En el seu cas, la conciliació és “un tema d’equilibri personal que requereix el suport i la paciència de la parella i els fills”. Actualment té 38 anys i admet que “la decisió de tenir fills i voler continuar amb la carrera professional no va ser fàcil”. Tenia clar que volia ser mare però quan ella i la seva parella van prendre la decisió li va sorgir l’oportunitat de fer un màster. “Gràcies a la paciència i comprensió de la meva parella, que sempre ha respectat els meus objectius professionals, vam decidir posposar un any més l’arribada dels fills per així tenir la possibilitat d’estar focalitzada al 100% en cadascuna de les fites”.

Una experiència similar ha tingut l’Ana Cerezo, empresària de 37 anys. Afirma que mai s’ha trobat amb obstacles laborals pel fet de ser dona, “més aviat al contrari, penso que m’ha sigut favorable”. Va decidir ser mare molt jove i assegura que sempre ha tingut flexibilitat per compaginar la feina i la família. “Al final tot és organitzar-se tant a casa com a la feina”, declara. En aquest sentit, l’Ana deixa clar que les tasques de la llar són compartides i que, de fet, és la seva parella la que assumeix la major part de les funcions.

Per la Míriam Tizón, el fet de ser mare ho canvia tot. Té 30 anys, és advocada i jugadora de futbol i apunta que ha posposat la maternitat per tenir més estabilitat. “Ara acabes més tard els estudis, la carrera, el màster... i entres més tard al món laboral on vols desenvolupar la teva vida. I després, quan vaig trobar feina estable, a mi em generava neguit demanar una baixa de maternitat”, comenta la Míriam. Els horaris flexibles de la seva feina li permeten conciliar bé la vida familiar i la laboral, tot i que admet que ha hagut de renunciar a altres qüestions, com ara ser entrenadora de futbol, per falta de temps.

Al despatx on treballa tot són dones i per tant no ha viscut discriminació per raó de gènere, una qüestió ben diferent en el món del futbol. “El futbol femení no genera tanta audiència perquè no es publicita tant i per tant no es paguen uns salaris equitatius ni pròxims als que poden arribar a cobrar els homes”, reivindica. En aquest sentit, afirma que mai es va arribar a plantejar ser futbolista professional perquè “era inviable que una dona s’hi guanyés la vida”. La tendència, considera, està canviat i alguns països estan equiparant salaris “però Andorra encara no està en aquesta línia”. “Ara hi ha alguna companya al país que es guanya la vida jugant a futbol, però dubto que se la guanyi com jo”, reflexiona.