La igualtat de gènere és una realitat o una assignatura pendent?

Hi ha tantes dones com homes a Andorra. Ara bé, juguen el mateix paper a la societat? Tenen les mateixes oportunitats? Existeixen el terra enganxós i el sostre de vidre? Les dones del país no tenen una resposta unànime a aquestes preguntes i així ho va demostrar el debat d’ahir sobre la situació de la dona a L’última paraula de Diari TV, en què la doctora i membre d’Acció Feminista Júlia Martínez-Illescas i l’advocada Íngrid Ruiz van confrontar visions després del Dia internacional de la dona.

Per a Martínez-Illescas la radiografia actual al país és clara: encara hi ha un llarg camí per assolir la igualtat. No obstant això, la sanitària va celebrar el pas endavant que suposa el projecte de llei per a l’aplicació efectiva del dret a la igualtat de tracte i d’oportunitats i a la no-discriminació entre dones i homes, un text que considera molt necessari. “Estem orgulloses de la llei d’igualtat. Com a associació vam reivindicar que som la meitat de la població i que tots els països democràtics tenen lleis específiques.” Ara bé, el marc legal que proposa l’executiu té “mancances importants i imprescindibles per arribar a la igualtat efectiva”, com ara “la baixa maternal i paternal, que han de ser iguals”.

En canvi, a ulls de Ruiz, “la situació de la dona a Andorra no és que sigui bona, és excepcional”. Per aquest motiu, va considerar infundat parlar d’una llei d’igualtat. “Aquesta llei és innecessària i ho dic obertament”, va expressar, a més de matisar que “no crec en l’intervencionisme més enllà de condemnar les conductes tipificades al Codi Penal”.

Violència de gènere

El que sí que va admetre Ruiz és que hi continua havent mancances i va fer especial menció a la violència de gènere. Ara bé, “el problema de la violència masclista és quan es tracta d’una forma equivocada”, va apuntar, i va posar l’exemple que “quan una parella de turistes s’han posat fins a dalt de drogues i es peguen això no és violència masclista”. L’advocada va qüestionar “per què entre dues lesbianes o dos gais no és tan important?”, per sentenciar que “és el mateix donat que es produeix en l’àmbit domèstic”. Ruiz va mantenir que “les dones no som víctimes només per la condició de ser dones” i va esgrimir que “no hi ha res més masclista que dir que tota agressió d’un home a una dona és una agressió masclista”.

Per contrapartida i amb la voluntat d’argument que el quid de la qüestió rau en el fet que en el marc de la violència de gènere l’home es beneficia de la seva condició física superior per agredir una persona més dèbil, Martínez-Illescas va respondre que “a l’època de Franco ja es deia que a les dones no se les pegava perquè realment tenim menys força”.

Ara bé, la desigualtat de gènere va molt més enllà a parer de Martínez-Illescas i és una qüestió que comença de ben petites. “Des que naixem ens eduquen de manera diferent”, va denunciar, un fet que porta les nenes a no platejar-se certes professions. “Volem que tinguin les mateixes oportunitats d’escollir”, i per això va reivindicar una educació igualitària i la formació del professorat en aquest sentit. En l’àmbit laboral, va llançar els interrogants de “per què sempre renuncien les dones?” i “per què hi ha menys enginyeres?”.

A tot això Ruiz va respondre coincidint en la importància de la coeducació, però en aquest escenari va compartir que “potser tenim equivocat el concepte d’èxit. Potser una dona és feliç quedant-se a casa criant els seus fills” i, alhora, va qüestionar que potser “no volen” ser enginyeres.

A banda del factor educatiu, Martínez-Illescas va subratllar que un dels altres grans aspectes que alimenten la desigualtat d’oportunitats laborals de les dones són les baixes per maternitat. Per això, va lamentar que la llei d’igualtat no equipari la baixa maternal amb la paternal. Aquesta regulació, va sostenir, suposaria incloure l’home en les cures i la criança, fet que “fa homes menys violents”.

Consens en l’avortament

Totes dues van coincidir en la urgència de despenalitzar l’avortament. Tant Martínez-Illesca com Ruiz van defensar que és possible trobar un encaix legal que permeti legalitzar la interrupció de l’embaràs i mantenir la institució del Coprincipat. La metgessa va explicar que “una pacient amb un embaràs no viable em va dir que no poder avortar era maltractament a les dones”. Per la seva banda, Ruiz va sentenciar que “és una deficiència que al segle XXI es penalitzi l’avortament”.