L'ombra de la covid

La nit del 12 de març de fa dos anys el Govern convocava una roda de premsa d’urgència per decretar el tancament de les escoles. Començava un període de restriccions que aniria canviant segons l’agressivitat de cada onada i que duraria molt més del que tots imaginàvem. Dos anys després, aproximadament la meitat de la població ja ha passat la malaltia, més del 80% té les dues dosis de la vacuna i 152 persones han sigut víctimes mortals del virus. Amb l’arribada de l’òmicron i la reducció de casos greus, les mesures s’han relaxat i la percepció de perill generalitzada de la població, també. Sota l’ombra de les xifres, però, hi ha un gruix de persones que segueixen patint símptomes a causa de la covid mesos i fins i tot més d’un any després de contagiar-se. Des de l’esgotament crònic, els trastorns intestinals o la boira mental, fins a migranyes o problemes amb la parla. Els experts han detectat més de 200 símptomes que es poden alternar amb major o menor freqüència i que són diagnosticats com a covid persistent si es repeteixen de manera sistemàtica durant un mínim de tres mesos. Els que la pateixen han hagut de lluitar per aconseguir un diagnòstic i que se’ls reconegués una síndrome, encara molt desconeguda, amb la inquietud de si mai podran tornar a fer vida normal.

És el cas d’Imma Fores. Té 44 anys i es va contagiar de covid el 28 de setembre de fa dos anys. “Soc de la segona onada”, es classifica. La covid li va derivar en una pneumònia “d’un dia a l’altre” i va necessitar l’ingrés a la planta covid una setmana. Va estar de baixa fins al desembre i al gener va tornar a les aules. El calvari, però, no va acabar aquí. L’Imma també pateix TDAH i al principi va associar alguns dels símptomes a la medicació o al fet de tornar al ritme habitual, però la fatiga que sentia “no era normal”. “Fins i tot dinar em cansava”, detalla. “Tenia marejos, fatiga, semblava una iaia. De fet, els avis anaven més ràpids que jo”, assenyala. Va anar aguantant fins que a l’abril “vaig petar” i va tornar a agafar la baixa. Des d’aleshores no ha pogut tornar a l’institut, una situació que li crea molta angoixa, no tan sols pels efectes de la covid, sinó també per la repercussió econòmica i per la seva situació laboral amb un contracte d’interina. El dolor no és lineal, “a vegades estàs millor i d’altres pitjor”, fet que li impedeix poder treballar. “És una muntanya russa de dolor”, descriu, tot remarcant que els dies dolents “no puc estar de peu ni un minut”.

Una situació que comparteix Montse Pujal –nom fictici perquè prefereix quedar-se en l’anoni­mat–. Té 37 anys i està de baixa des del febrer de l’any passat, quan va donar positiu en covid. Els seus símptomes són variables i diversos. Des de la parla fins a afectacions a l’oïda i la visió, la fatiga o la pèrdua de memòria i la dificultat per concentrar-se. Físicament, coincideix amb l’Imma a destacar que “tens una fatiga que no pots controlar”. Es defineix com una persona positiva, extravertida i activa. Feia crossfit, treballava i s’ocupava dels seus tres fills. I de cop “necessitava ajuda perquè m’assequessin el cabell quan sortia de la dutxa”. “Molts dies he pensat que em moria i li deia al meu marit que m’estava apagant”. Com li passa a l’Imma, la sensació de la Montse és de tenir “un dolor com si fossis una àvia”. “La meva mobilitat d’ara és com si hagués guanyat 30 anys de cop”, sosté. La Montse exemplifica la fatiga que sentia explicant que vuit mesos després d’haver passat la covid va agafar febre per l’esgotament que li va representar anar a fer la compra.

Qui també està patint covid persistent és el ministre portaveu i de Finances, Eric Jover. El polític, de 44 anys, ha passat la covid tres vegades i tot i que cap d’elles ha sigut greu, des del primer positiu, l’octubre del 2020, els símptomes no han remès. En el seu cas, tot i que són molèsties constants, no li han impedit seguir treballant. “Tinc mal de cap molt fort però que puc anar controlant amb analgèsics”, aclareix.

Però els símptomes de la covid persistent no són només físics i de fet tots els testimonis coincideixen a manifestar que els més difícils de portar són els cognitius. En el cas del ministre, el que més ha notat és un augment del cansament. “Abans jo dormia molt poques hores i ja en tenia prou i ara necessito dormir bastant més”, confessa. Un símptoma al qual se li suma la “dificultat per concentrar-me”. “No he necessitat ni deixar la feina ni canviar la rutina però sí rebaixar la intensitat”, remarca.

Més dura és la situació de Jenny Gascón, que es va veure obligada a agafar la baixa fa més d’un mes. Té 35 anys i és auxiliar de quiròfan. Dues setmanes després de passar la covid de manera asimptomàtica, va perdre la parla i va començar a tenir dificultats per caminar. Ara “he tornat a aprendre a parlar i ja construeixo frases però segueixo amb dificultats i tartamudeig”. “Vaig al logopeda, al físio i al psicòleg. Vaig entrar en pànic quan em va passar i ara començo a sortir-me’n”, indica. En el seu cas, els professionals li han dit que “estic molt bloquejada” a causa del viscut per la seva professió. “Han estat dos anys molt durs, amb molt d’estrès i ansietat a l’hospital, molts sanitaris tenen seqüeles i els ha afectat en l’estat d’ànim”, assegura.

La Montse també ha tingut afectacions amb el llenguatge i té problemes cognitius, de memòria i de concentració. “No puc treballar perquè no em puc concentrar. Ni tan sols puc ajudar els meus fills a fer els deures”, declara. “Ara ja puc fer sumes i restes i començo a llegir i a entendre el que llegeixo”, concreta. La covid també li ha provocat dificultats d’oïda i de visió, fet que li ha generat que li costés molt comunicar-se. “Ara tinc una època bona”, afirma, tot i que admet que “encara no vaig als bars perquè em costa molt concentrar-me quan hi ha molta gent i soroll”. “Tampoc baixo a Andorra la Vella si hi ha molta gent, el cervell no assumeix tants moviments”, manifesta, tot agregant que “he reduït a un 30% la vida social”.

Un fet que comparteix amb l’Imma, que indica que va desenvolupar “fòbia a la gent”. “Quan hi ha molts turistes al centre evito anar-hi. Associo que si hi ha gent, hi ha perill”, explica. “La boira mental m’impedeix fer classe, soc enginyera de telecomunicacions i ara em costa sumar”, exposa, tot afegint que “coses que abans eren ximpleries ara no les puc fer”. A tall d’exemple, apunta que “em costa molt la gestió del temps. Vaig molt lenta. M’he de reprogramar un altre cop”. Així com en l’àmbit físic se sent com una persona gran, en el mental diu que “m’han tret 30 anys mentals”.

El calvari del diagnòstic

Des que van començar els símptomes, la Jenny ha passat per una infinitat de proves i “ningú es mulla”. Oficialment encara no ha estat diagnosticada de covid persistent però totes les proves que li han fet fins ara han descartat qualsevol altra patologia. Una agenda plena de cites a diferents metges per la qual també ha hagut de passar l’Imma, la Montse, l’Eric i els altres pacients amb covid persistent, ja que com que no existeix cap prova que determini aquesta malaltia, el que es fa és descartar que els símptomes no provinguin d’altres patologies.

“La neuròloga ho associa a la covid persistent però tampoc t’ho asseguren. No saber d’on et ve el dolor et crea molt de neguit”, reconeix la Jenny, que confia que els símptomes siguin reversibles. El paper del psiquiatre va ser clau en el diagnòstic de l’Imma, que va descartar que els símptomes fossin fruit de la medicació per a TDAH. “No sabem si això remet”, exposa, i demana que a més de pensar en les vacunes, també s’investigui per trobar un remei a la malaltia. “La meva feina ara és anar al metge i al físio”, manifesta l’Imma, que pateix més de cinquanta símptomes dels 200 que s’han incorporat a la llista de la covid persistent. “Els metges van perduts. No sé quantes vegades he anat a les consultes ni quantes proves m’he fet. És insostenible econòmicament parlant per a algú que està de baixa”, garanteix.

En el cas de la Montse, recorda que “vaig tenir la sort que un metge es va creure que després de tant de temps després del positiu els símptomes persistien”. A partir d’aquí va començar una cursa de proves fins que el neuropsicòleg de l’hospital li va diagnosticar covid persistent. Fins aleshores, “no sabia el que m’estava passant i això genera molta angoixa”. Ara, afirma que encara hi ha molt desconeixement. “La gent et mira com si estiguessis boja i hi ha dies que tu mateixa dubtes i et penses que t’ho estàs inventant perquè no li pots posar nom al que et passa”, relata. La clau rau a “donar-te temps per acceptar que tens una malaltia, encara que la gent no ho vegi així”. Per Jover, el pitjor és el sentiment d’impotència. “A vegades estic de mal humor perquè no puc fer res per estar millor”, reconeix. Després de viure en primera persona l’impacte de la covid, confessa que “fa molta ràbia que encara hi hagi gent que s’ho prengui a la lleugera”. “Hi ha hagut 152 morts i conseqüències molt greus per a algunes persones”, recorda.

De moment, i a falta d’un tractament específic, els professionals mèdics tracten els símptomes de manera separada. La Montse reclama una unitat específica que estudiï la malaltia i un equip mèdic al qual els malalts es puguin dirigir. El desig és col·lectiu i passa perquè els símptomes desapareguin de la mateixa manera que van arribar i que la pandèmia sigui només un parèntesi a les seves vides.