“Vam haver de triar entre el marit o els fills”

Natalia Zheluk, Olha Oliinyk, Kateryna Voloshyn, Anastasiia Chepilirva i Maryna Veretenina. Cinc noms -dels més de 150 ucraïnesos que han arribat al Principat els darrers dies- que posen cara i veu al calvari que milions de persones estan vivint fugint de la guerra contra Rússia. Ens esperen a la recepció d’un hotel del centre d’Andorra la Vella acompanyades de la Maryne Zhyvotosa, ucraïnesa resident al país que ens ajuda amb la traducció -i amb l’escriptura correcta dels noms i de les ciutats-. Només una d’elles parla una mica d’anglès però no suficient perquè la comunicació pugui ser directa, un dels primers hàndicaps evidents perquè la seva integració sigui més àgil i fàcil. Ens reben amb un tímid somriure i un subtil gest amb el cap que serveix de salutació universal independentment de l’idioma. Totes coincideixen a destacar la complexitat i el cansament del viatge, amb combinacions de diferents transports durant diversos dies de trajecte fins a arribar a creuar la frontera d’Andorra.

La Natalia i l’Olha, que ja es coneixien d’abans, van trigar deu dies a sortir de la seva ciutat, Kamianets-Podolski, a l’oest d’Ucraïna, fins arribar al país. Van creuar la frontera per Romania en cotxe, on es van allotjar quatre dies. Relaten les dificultats que es van trobar alguns refugiats per travessar la frontera però, en el seu cas, indiquen, les van deixar passar fins i tot sense passaport internacional. Després es van dirigir a Hongria i des d’allà van poder viatjar fins a Barcelona.

La Kateryna es va trobar en dificultats per sortir de la seva ciutat, a prop de Kíiv, perquè “la carretera estava tallada” a causa dels bomberdejos, comenta. Va trigar una setmana a poder sortir d’Ucraïna per la frontera amb Polònia i un cop allà va quedar-se quatre dies a casa d’una família polonesa fins que va poder agafar un bitllet d’avió des de Varsòvia fins a Barcelona.

En el cas de la Maryna i l’Anastasiia, el seu trajecte va passar per la frontera d’Hongria i des de Budapest van poder agafar un avió fins a Barcelona amb un bitllet que els va comprar una dona d’Alemanya. Van trigar quatre dies a arribar a Andorra i ho van fer sense res més que el que portaven posat tant elles com els seus fills. Expliquen que durant el viatge no van poder dutxar-se ni a vegades menjar. Les dues recorden que van sortir d’Ucraïna gràcies als trens gratuïts. La gran quantitat de persones que fugien de la guerra i el poc espai, però, obliguen els ucraïnesos a marxar només amb el que porten a sobre, sense cap motxilla ni maleta. “Vam arribar sense res de roba ni per a nosaltres ni per als nostres fills”, detalla l’Anastasiia. L’ajuda de la Creu Roja i de les donacions particulars ha sigut clau perquè poguessin instal·lar-se i recollir de nou alguna peça de vestir.

Ara, ja al destí i acompanyades dels seus fills, la seva mirada sembla seguir encara al país d’origen. Totes hi han deixat la casa i la família. Enrere han quedat els pares, la parella, els germans, els tiets, els cosins, els amics... “Va arribar un moment que vam haver de triar entre el marit o els fills i vam agafar els nens i vam marxar”, relata la Maryna, remarcant que “els fills són els que t’ajuden a marxar”. Una confessió que emociona totes les seves companyes i la Maryne, mentre tradueix, no pot evitar que se li saltin les llàgrimes. Un gest de complicitat de la Maryna i l’Anastasiia, assegudes al seu costat, l’ajuden a asserenar-se. Les dues ja coneixien la Maryne, fet que va facilitar que acabessin arribant a Andorra. La resta va triar el Principat perquè aquí hi tenen família llunyana. Fins fa quatre dies, però, cap d’elles era capaç de situar el Principat en un mapa i ara s’ha convertit en casa seva d’un dia per l’altre. “Fins ara mai havia sentit a parlar d’Andorra”, confessa l’Olha.

Excepte l’Anastasiia, totes han deixat els seus marits al capdavant del conflicte bèl·lic. La llei marcial d’Ucraïna prohibeix des de mitjans de febrer que cap home d’entre 18 i 60 anys surti del país. Els seus marits estan tots lluitant al front o a segona línia, intentant frenar l’avançament de les forces russes a les seves ciutats, tal com ens indiquen. Les cinc apunten alleugerides que de moment poden parlar amb les seves parelles cada dia per telèfon però puntualitzen que hi ha altres refugiades que han perdut el contacte perquè les ciutats on es troben les seves famílies han estat atacades i no tenen llum ni altres serveis. “Hi ha una dona que no parla amb la seva mare des del 8 de març i no saben si està viva o no”, comenta la Maryne preocupada.

Marxar no és una decisió fàcil, no només perquè suposa allunyar-se de la família sense saber quan o si els podran tornar a veure mai més, sinó també per la incertesa del camí que han d’emprendre. Arriben a un país nou, amb un idioma que ni el parlen ni l’entenen, amb la por integrada el cos i el record del soroll de les sirenes que alertaven dels bombardejos encara massa present.

L’ESPERANÇA DELS FILLS

És difícil imaginar-se el calvari que han hagut de passar els milions de refugiats que s’han vist obligats a abandonar casa seva i la gent que estimen. Diuen que els ulls són el mirall de l’ànima i la tristor de la mirada de les cinc fa evident la crueltat de la situació. Per sobre de la mascareta, ressalten els ulls blaus de l’Anastasiia, amb una mirada perduda que barreja cansament i preocupació a parts iguals. Els ulls se’ls il·luminen momentàniament quan els preguntem on estan els més petits. “A la piscina de l’hotel”, ens comenten la Maryna i l’Anastasiia mentre ens ensenyen orgulloses una foto dels seus fills banyant-se.

Els altres nens estan a dalt, a les habitacions, jugant. Al cap d’una estona, s’asseuen amb nosaltres els fills de la Natalia. L’Eugenio, de set anys, i la Marta, de 12, es posen al costat de la seva mare desubicats i amb la mirada totalment perduda. Tot i els gestos de complicitat i la insistència de la traductora, la incapacitat de comunicar-nos amb el mateix idioma i la incertesa de la situació que estan vivint fa impossible trobar amb ells una complicitat. El fill de l’Olha, de nou anys, i els de la Kateryna -ens diu que li podem dir Katia- de set i nou anys, prefereixen quedar-se jugant a l’habitació, intentant desconnectar de la realitat que els ha tocat viure. Les tres confessen que els nens estan molt espantats i que han passat molts dies escoltant sirenes i bombes. “Estan molt cansats i han viscut molta angoixa”, afirma la Natalia abraçant la seva filla gran. “No sabem l’idioma i estan molt cansats i espantats”, remarca la Maryna mentre els fills de la Natalia ens miren desconcertats i incapaços de somriure.

De moment, cap d’ells està encara escolaritzat a Andorra i admeten que l’idioma és ara un problema. Estan esperant que el Govern les cridi per donar la informació necessària i fer l’entrevista per aconseguir el permís de residència i treball. Això les ajudarà a poder-se instal·lar d’una manera més definitiva al Principat. Elles podran començar a buscar feina i els nens, a anar a l’escola. Mentrestant, no descarten que algun resident ucraïnès al país els pugui donar un cop de mà amb el català i el castellà i amb l’aprenentatge dels fills perquè no estiguin tant de temps sense estudiar.

Quan tinguin els papers en regla començaran a buscar feina, conscients que probablement hauran de canviar de sector com a mínim fins que l’idioma deixi de ser una barrera. La Maryna, per exemple, treballava de fiscal al seu país però ara està disposada a fer altres feines per poder tirar endavant. L’Anastasiia era comercial en el sector de l’alimen- tació i la Natalia treballava de caixera en un supermercat, dues professions de cara al públic per a les quals també és imprescindible tenir domini de l’idioma.

Moltes d’elles tan sols fa uns dies que han arribat al Principat i encara s’estan situant. Han de pair el que han viscut, la decisió que han pres, tot allò que han deixat enrere i assumir que segurament trigaran molt de temps a poder tornar a casa. Després de l’infern viscut, que es fa impossible no veure reflectit en les seves mirades i els seus gestos, ara s’aferren als fills i al seu futur per poder tirar endavant. La guerra les ha obligat a tornar a començar i les està forçant a deixar de mirar enrere per poder construir un futur.

Kateryna Voloshyn

“La carretera estava tallada a causa dels bomberdejos”

La Kateryna Voloshyn va tenir dificultats per sortir de la seva ciutat, prop de Kíiv, perquè els bombardejos havien deixat inutilitzades les carreteres. Ella i els seus dos fills van trigar quatre dies a sortir d’Ucraïna i van viure quatre dies a Polònia fins que va poder arribar a Barcelona des de Varsòvia.

Maryna Veretenina

“Va arribar un moment que vam haver de triar entre el marit o els fills”

La Maryna Veretenina treballava de fiscal al seu país. La guerra la va obligar a deixar-ho tot, inclús el seu marit, i a fugir amb els seus fills. Ens atén amb un somriure malgrat la situació i el cansament. Va trigar quatre dies a arribar al Principat, on ara espera poder tornar a començar.

Anastasiia Chepilirva

“Vam arribar sense roba ni per a nosaltres ni per als nostres fills”

L’Anastasiia Chepilirva i el seu fill, de set anys, van arribar al Principat després de sortir d’Ucraïna amb tren per la frontera d’Hongria i agafar un avió des de Budapest fins a Barcelona. No van poder agafar ni una maleta i ara estan esperant tenir els papers arreglats per treballar i anar a l’escola.

Olha Oliinyk

“Fins ara mai havia sentit a parlar d’Andorra”

L’Olha Oliinyk va sortir de la seva ciutat, Kamianets-Podilsky, amb el seu fill de nou anys i va travessar Romania i Hongria abans de poder arribar a Barcelona. El trajecte va durar uns deu dies i, tot i que mai abans havia sentit a parlar del Principat, va decidir venir perquè aquí hi té família llunyana.

Natalia Zheluk

“[Els nens] estan molt cansants i han viscut molta angoixa”

La Natalia Zheluk s’abraça els seus fills mentre parlem. Tant la Marta, de 12 anys, com l’Eugenio, de set, ens miren espantats i totalment desubicats. La duresa del que han viscut i les barreres de l’idioma ens impossibiliten trobar una complicitat amb ells. Van trigar deu dies a arribar a Andorra.