Canòlich Prats
“El violí és només un mitjà per animar-los a refer la seva vida”
La violinista andorrana Canòlich Prats va presentar aquest dijous a La Trenca El violí de la llibertat, un llibre on recull les seves experiències com a professora de música voluntària a la presó de joves i també a la d’adults de Lledoners. En parlem amb ella.
Quan va començar a fer el voluntariat a les presons i per què?
Jo treballo a la simfònica del Vallès com a violinista. En aquesta orquestra sempre hem tingut molt clar el vessant social. De fet, una cosa és oferir la música a les temporades de concerts i l'altra utilitzar-la per ajudar. Ja fa cosa d'anys que l'orquestra va començar un projecte d'anar a tocar a centres penitenciaris i va ser a partir d'aquí que vaig voler anar una mica més enllà.
Podria detallar-ho?
En aquells moments vam engegar el projecte Converses sonores. Vam encarregar al centre penitenciari de joves que ens componguessin una cançó per celebrar els nostres 25 anys d'orquestra. Durant un mes vam anar cada setmana a treballar amb els interns i aquesta connexió de veure'ls i de conèixer una mica les seves vides em va enganxar. Va ser llavors quan vaig continuar anant-hi amb caràcter de voluntariat.
I va passar d'oferir concerts a impartir classes de violí.
Exacte. En aquells moments estava a la presó de joves i ja havia anat veient que tenien curiositat per la música. Llavors em vaig plantejar: per què no faig lo meu, que és ensenyar el violí? Quan vaig crear el projecte, doncs, ja tenia la seguretat que els agradaria.
En quin moment va decidir escriure el llibre?
Va ser durant la pandèmia, en aquell moment que, tot i estar tancats, ens vam obrir a fer coses que no ens hauríem imaginat fer mai. Jo no m’havia plantejat mai escriure aquest llibre però moltes vegades quan sortia de la presó vivia situacions tan tristes o boniques que necessitava comentar-les amb els meus companys. Els ho explicava tot a través d’un grup de WhatsApp.
Allà es va adonar que tenia un material interessant...
Sí. Vaig pensar que d'aquesta manera qualsevol persona que es plantegés fer un voluntariat podria veure allò que jo he viscut. Va ser llavors quan vaig agafar una llibreta que tenia i vaig començar a apuntar sense ordre ni concert tot el que tenia al cap per veure què era capaç de recordar. I va sortir el llibre!
Què li ha aportat aquesta experiència i què creu que ha aportat als presos?
A vegades no saps qui ajuda a qui. A mi com a experiència m'ha canviat, no sabria dir en què.
M'he adonat que tenim la presó molt a prop, però no en sabem pràcticament res i, a sobre, moltes vegades, la critiquem. Crec que m'ha fet veure que s'hi poden fer moltes coses. Hi ha molta humanitat allà dins i molt de potencial de segones oportunitats i de reinserció. No és un cementiri d'elefants. A ells espero que, en algun raconet del seu cap o del seu cor, hi hagi quedat la música.
Entenc que no és necessari tenir nocions de música.
En absolut, i jo sempre ho recalco. El violí no és una finalitat. Jo no estic creant violinistes. El violí és un mitjà. L’objectiu és que ells puguin refer la seva vida i la mirin des d’una altra perspectiva a través d’un examen de consciència. Jo els animo i he portat molts companys músics a la presó perquè vegin aquesta realitat i s’animin a fer-ho.
Recorda alguna situació especial?
He tingut situacions còmiques, he rigut amb ells... A la presó de joves, per exemple, sempre hi ha molt de moviment. M’he trobat amb molts nois que canvien de centre o que surten i no me n’he pogut acomiadar. Recordo amb molt de carinyo un jove que va sortir el mateix matí que tenia classe de violí. Li vaig tocar el tema d’El Padrino i es va estirar la caputxa fins al nas perquè els seus companys no veiessin que estava plorant. Són coses molt boniques que et queden a dins.
Sap si algun d'ells ha continuat amb les classes de violí?
De fet, una de les branques del projecte que vaig crear consisteix a convidar-los en assajos de l'orquestra quan poden sortir de visita programada. A més, hem creat una beca on tenen la possibilitat de rebre classes de violí durant dos anys a la seu de l'orquestra.