Camí solidari a Rzeszów
Eva Sansa i Juli Pérez van portar ajuda el 1999 fins a Albània per ajudar els refugiats kosovars durant la guerra. 23 anys després han tornat a tenir el mateix gest amb la guerra a Ucraïna.
Juli Pérez i Eva Sansa abans de sortir cap a Polònia.
El divendres 18 de març en Juli Pérez, propietari de l’empresa de transports Transports Areny i Eva Sansa, cònsol menor de la Massana, marxaven amb un tràiler carregat d’ajuda humanitària cap a la frontera entre Polònia i Ucraïna. La decisió, segons explica Eva Sansa, va ser senzilla de prendre: “No vam fer números, sincerament. No vam mirar ni els quilòmetres que havíem de fer. Vam pensar que podríem aportar el nostre granet de sorra i sent en Juli el propietari de l’empresa vam decidir donar un cop de mà posant el tràiler i fent de xofers”, explicava, i afegia que “des del moment en què va esclatar la guerra teníem decidit que hi aniríem”.
El tràiler, que transportava roba, menjar i medecines per als refugiats que creuen a Polònia des de Lviv el van conduir tots dos fent torns. “Hem assumit la part del camió, el gasoil, el trajecte, les dietes i evidentment el cos del servei dels xofers”, deia Sansa per explicar l’esforç que tant ella com el seu marit han fet per portar aquest ajuda a Rzeszów, la ciutat polonesa on es troba l’associació de Càritas diocesana que va rebre l’ajuda recollida per Càritas Sant Julià.
Arribada abans d'hora
El viatge fins a Rzeszów va ser més ràpid del previst. “Vam arribar abans del previst perquè vam circular sobretot de nit, que és quan hi ha menys trànsit. També teníem el neguit que amb la pujada dels preus ens poguessin intentar robar benzina del dipòsit. Quan portes 1.100 litres de gasoil a sobre fa certa por dormir en certs llocs”, reconeixia Eva Sansa. Això va provocar que en el moment de l’arribada ningú els estigués esperant. La parròquia que va rebre l’ajuda humanitària tenia preparat un grup de joves perquè ajudessin en Juli i l’Eva a descarregar el material que portaven, però a l’arribar un dia abans van haver de fer la feina ells. “Quan vam arribar el lloc estava desert, a l’estar a prop de la frontera la gent no surt gaire. Vam haver de descarregar el tràiler nosaltres. Aquell dia vaig aprendre a utilitzar el transpalet”, comentava rient Eva Sansa.
L’Experiència prèvia
Expliquen que els va impressionar molt veure autobusos plens de refugiats, especialment el fet que la majoria dels passatgers fossin nens. El 1999 ja havien portat ajuda humanitària a Albània perquè arribés a Kosovo. Aquell cop van conduir fins a Bari, a Itàlia, i van descarregar el material a Durrës, una ciutat portuària albanesa i no van tenir tant contacte amb els refugiats. Al neguit de veure les persones que havien patit el terror de la guerra s’hi suma el fet que se sentien avions militars a Rzeszów, tothom estava molt neguitós per aquesta situació.
Viatges tan llargs impliquen moments de certa incomoditat. Molts dels àpats són dins la cabina i per poder-se dutxar s’ha d’anar a àrees de servei que poden ser una loteria i poden estar brutes o que no tinguin aigua calenta. Aquest trajecte ha sigut especialment llarg per a tots dos. “No estem habituats a fer 5.000 quilòmetres com els que hem fet. Vam calcular amb el Juli que entre els dos hem conduït 65 hores aquests dies”, assegurava Sansa.
Una de les anècdotes que deixa el viatge és que els pares de Juli Pérez es van assabentar que el seu fill i la seva jove transportarien l’ajuda humanitària de Càritas perquè el mossèn Pepe Chisvert de Sant Julià va agrair l’ajuda de la parella durant la missa de diumenge anterior a marxar. L’Eva també explica que el seu sogre no ha pogut dormir cap dia que van passar viatjant.
Eva Sansa i Juli Pérez sopen a la cabina.