“Ningú pensava en una guerra”

Eren les cinc de la matinada del 24 de febrer quan les bombes van sacsejar la capital d’Ucraïna. El soroll va retrunyir a casa de la Ludmila (60) i l’Stanislav (63), un matrimoni que vivia a Kíev. L’estrèpit també va despertar la més petita de les tres filles, la Lilia (35), que residia a la mateixa ciutat, igual que la seva germana mitjana, la Yanna (35), que dormia amb el seu marit i el fill de cinc anys quan van esclatar els atacs a la ciutat. “Es van despertar espantats”, explica la Júlia (36), la primera de les tres germanes, que fa 18 anys va començar una vida a Andorra i que tradueix la seva família, que s’expressa en ucraïnès. “Van mirar per la finestra i van veure com la gent marxava corrent amb les maletes”. El pitjor dels escenaris, que ningú no s’esperava, s’acabava de confirmar. I és que tot i les amenaces de Putin, a Kíev els habitants “no estaven preparats”, admet la família, que lamenta que “ningú pensava que començaria una guerra”.

En un acte reflex i sense tenir temps de pensar gaire van agafar la documentació i van empaquetar les seves vides. Els caixers van quedar bloquejats, no podien retirar diners i la Yanna recorda que va recol·lectar els estalvis de la guardiola del seu fill en un acte desesperat. La carretera es va omplir de cotxes, la gasolina “era cara i estava esgotada”. Van emplenar el dipòsit i van posar rumb a Ostraga, una ciutat de l’oest, a prop de Polònia. El marit de la Yanna va acompanyar la família de la seva esposa fins a meitat de camí, on “es van acomiadar entre llàgrimes. Esperen un fill i no sabia quan es veurien de nou”.

La Ludmila recorda que els va costar molt deixar enrere casa seva i que, en un principi, pensaven amagar-se a Ostraga i tornar a Kíev quan tot hagués passat. Però a set quilòmetres de distància es troba la central nuclear de Jmelnitski i el temor que una bomba anés a parar a la instal·lació, sumat a la manca d’expectatives que el conflicte acabés aviat, els va obligar a abandonar el país. La Júlia apunta que “mai m’hauria perdonat no haver-los ajudat” i per això els va oferir venir a Andorra encara que “no sabia on els posaria”.

De la setmana a Ostraga recorden les alarmes antiaèries que sonaven tot el dia per alertar que els avions militars sobrevolaven la zona. “Ens havíem d’amagar al soterrani i apagar tots els llums, perquè no tiressin bombes a la casa on estàvem”, relata la Yanna. A més, quasi totes les botigues estaven tancades i les que seguien amb la persiana apujada gairebé no tenien aliments.

Van tardar dos dies a creuar la frontera amb Romania i a través de les finestres del cotxe van presenciar incomptables escenes de comiat entre parelles que se separaven perquè els homes d’entre 18 i 60 anys tenen prohibit abandonar el país.

Després de cinc dies van arribar al país i ara s’allotgen en un apartament turístic que han trobat a través del cònsol d’Ucraïna a Andorra, Antoni Zorzano, a qui estan immensament agraïts, igual que al Govern i els ciutadans del país, per l’ajuda que els han ofert. Tots ells tenen ganes d’aprendre l’idioma i de treballar per seguir amb les seves vides. La Yanna es mostra angoixada pel futur, perquè d’aquí a mig any tindrà una filla. A Ucraïna, relata, era una perruquera de primer nivell que pentinava tota mena de famosos i voldria poder seguir amb la seva carrera professional aquí. Ella, que enyora el seu marit, exhala que el dia a dia el viuen contents d’estar a Andorra, però amb incertesa. “És com si tot plegat fos un malson del qual no hem despertat.”