Adaptar-se a l'escola després de la guerra

L‘empatia no és una qualitat molt estesa en el nostre món. Menys encara en canalla de quinze anys. Però fugir d’una guerra deu treure el millor de cadascú. La Yaroslava Smirnova n’és l’exemple. Va ser la primera, conjuntament amb la resta de la seva família, de posar els peus a Andorra procedent del conflicte bèl·lic a Ucraïna. Era la primera setmana de març. Uns dies després, la Yaroslava tornava a l’escola. Ja hi porta un mes. O bé per pur instint d’adaptació o bé perquè la seva vivència li ha creat una cuirassa, la jove ha hagut de treure totes les seves habilitats per integrar-se al seu nou centre educatiu. “Visc a Ordino però baixo cada dia a Andorra la Vella, ara ja em sé la ruta del bus, perquè al principi...”, diu entre riures. A més de l’ucraïnès, la Yaroslava també parla un anglès impol·lut i un francès encara millor. La seva mare era professora de francès a Ucraïna, per aquest motiu ha estat assignada a un centre del sistema gal. El mateix que el de la seva cosina, un any més petita que ella.“Els primers dies tothom em mirava, però tampoc em van preguntar gaire sobre la guerra; a la gent que em demanava coses els hi explicava, però tampoc volia fer-me pesada”, afirma. “Al principi vaig començar al mateix curs que la meva cosina, així que era la més gran, però al cap d’uns dies ja vaig dir que estava llesta per estar amb la gent de la meva edat, així que vaig parlar amb la tutora i em van passar al meu curs”, explica. “La meva cosina m’ha ajudat molt, sobretot els primers dies, pràcticament bona part de les amigues que tinc també són amigues seves”, assegura. “La mentalitat andorrana és molt diferent, és més tancada; a Ucraïna tot just et coneixen i ja et conviden a casa”, explica la jove, que demostra la seva maduresa quan afirma que “entenc perfectament que són maneres diferents de ser, estic coneixent una nova cultura i cal entendre les maneres de ser i de fer de cada país”.

A l’escola tot s’emmarca dins la normalitat. “Entro cada matí a dos quarts de nou, miro les assignatures que em toquen i vaig a les classes; si hi ha alguna cosa que no entenc ho pregunto als companys o als professors i després faig la traducció a l’ucraïnès per aprendre-ho”, afirma. “Els sistemes educatius són molt diferents, aquí tot és més pràctic que a Ucraïna i les classes també són més llargues, al meu país duren uns 45 minuts i molt més teòriques que aquí”, explica la Yaroslava, que reconeix que “al principi no m’agradava, tot era molt diferent i estava incòmoda”. Per ara, la jove alumna no fa exàmens i reconeix que “no sé què passarà el curs vinent, estic convençuda que aquest any l’acabaré aquí a Andorra”. De fet, explica que sí que va fer una prova però no la va aprovar. “Al següent examen la professora d’història em va preguntar sobre la guerra, va ser una conversa molt agradable a nivell personal mentre els companys feien l’examen”. Més enllà de l’escola, la noia ucraïnesa assegura que “jugo a bàsquet davant de casa, soc molt moguda així que necessito activitat; també reconec que m’agrada molt parlar”, explica rient.

Un mes després d’haver arribat a Andorra per obligació, la Yaroslava encara no se sent andorrana, assegura. El motiu és simple. Encara té el cap a Ucraïna. “Encara no m’he integrat del tot, he viscut 15 anys de la meva vida a Ucraïna; és part de la meva vida i de la meva identitat, reconec que m’adapto bé a les situacions i això m’ha ajudat a estar aquí, però quan la guerra acabi vull tornar a casa per seguir estudiant”, explica la jove, que encara que no ho sembli, només té quinze anys.