“Conèixer de primera mà una lesió medul·lar ha aportat rigor al llibre”

L’autora catalana Laura Gonzalvo ha estat aquest any la guanyadora de l’onzè Premi Carlemany per al foment de la lectura amb la primera novel·la, La llista de les coses impossibles. Parlem amb ella d’aquesta obra que té el punt de partida en dos joves que són exparella i que tornen a reprendre el contacte quan a un dels dos se li capgira completament la vida al patir un accident de moto i quedar tetraplègic.

Primera novel·la i Premi Carlemany. Una bona entrada al món de la narrativa!

La veritat és que és una bona manera d’estrenar-se. És la primera novel·la que escric i estic molt contenta. Em fa molta il·lusió.

Per què la primera novel·la va dirigida al públic juvenil?

Jo allò que tenia clar és que volia explicar una història amb personatges joves. De fet, els protagonistes comencen el llibre amb 17 i 18 anys i acaben amb 23 i 24. Pel que fa al fet de classificar-lo com a juvenil, tenia dubtes. Ara, una cop acabat el llibre potser he vist que no l’hauria presentat a un premi juvenil. El Carlemany, però, és un premi on ja hi ha hagut altres crossovers. I sembla que sí que ha enganxat els joves.

Centrem-nos en l’obra si li sembla. Allò que torna a unir els dos protagonistes, la Clara i en Guim, és un accident de moto. Per què un fet tan tràgic?

Ells dos tenien una relació abans de l’accident. I aquest fet dramàtic els fa reprendre el contacte. El fet de tenir aquest vincle, d’alguna manera, fa que no acabin de tancar del tot la seva història.

La novel·la té un punt autobiogràfic?

Sí. El meu marit és tetraplègic i el llibre està basat en la nostra experiència. Tota la part de la lesió medul·lar està narrada des del coneixement d’aquesta realitat. Penso que el fet que ho conegués de primera mà hi ha aportat rigor. I, fins i tot, un punt no condescendent amb els lesionats medul·lars. De fet, ells tenen un sentit de l’humor que és molt àcid.

Parlem d’una història d’amor, d’amistat o de superació?

Realment és una història de dos joves que troben el seu lloc al món. És com una mena de relat iniciàtic que transcorre durant els anys d’universitat. Parla del moment en què et planteges i projectes tot allò que vols fer a la vida. I, en el cas d’en Guim, es veu trencat pel tema de l’accident. Ella, en canvi, parteix d’una ruptura amorosa i ha de començar a situar-se al món més enllà del que la gent opini. Tenen recorreguts similars amb realitats diferents. És una història de creixement.

Per què sorgeix la paraula ‘impossible’ al títol?

Es refereix a la llista de les coses que li diuen a en Guim que no podrà tornar a fer mai més després d’haver patit la lesió medul·lar. O que no podrà fer per primera vegada. Hi ha un moment en el qual li donen l’alta a l’Institut Guttmann i la psicòloga li pregunta què farà aquell any. Ell, aleshores, explica que vol aconseguir vestir-se tot sol, treure’s el carnet conduir, menjar sol… són coses d’autonomia personal. N’hi haurà que podrà fer i n’hi haurà que no. De fet, no és una paraplegia, sinó una tetraplegia.

El jurat està format per joves. Es fixen en aspectes diferents que un jurat adult?

Potser són una mica més viscerals. Els agrada o no els agrada. Entren a la història o no hi entren. Jo tinc la la sensació que és un tema més emocional.

Es diferencia la literatura dirigida als joves de la literatura dirigida als adults. Creu que s’escriu de manera diferent a l’hora de dirigir-se a aquest tipus de públic?

Jo, de fet, tinc poca experiència en el tema. També crec que el concepte de jove és molt ampli actualment. Jo tinc un fill de catorze anys. És un nen o ja és un jove? Crec, per exemple, que en la literatura infantil s’escriu clarament des d’un lloc molt diferent, però aquí, entre la literatura juvenil i adulta, la frontera és més difusa. Potser hi tenen a veure les temàtiques i el fet que els personatges siguin joves perquè els adolescents s’hi puguin veure reflectits.

Hi ha autors que pensen que la literatura dirigida als joves ha de tenir una finalitat més educativa o didàctica. Hi està d’acord?

A mi no em surt gaire. No soc consumidora de literatura perquè ensenyi coses. Crec que la literatura et mostra la realitat i et pot apropar a diferents punts de vista d’una realitat. Tot i això, és veritat que aquesta novel·la transmet un missatge positiu. Mostra una situació complexa com una lesió medul·lar des d’una òptica positiva i penso que és interessant per als joves.