“L'inversor en totxo ve per guanyar i marxar”

Quin és l’objectiu de l’associació?

La nostra reflexió es va iniciar ara fa 3 o 4 anys amb un desig de mantenir la identitat d’Andorra com a territori. I dins l’anàlisi que fem tenim en compte el patrimoni, les institucions i l’economia, i els aspectes socials, per tal de comprendre el que està passant en l’àmbit urbanístic. Una de les preocupacions bastant fortes és que tanquem els ulls i com a actor econòmic que som tenim també l’obligació de donar els nostres punts de vista, amb la condició que ens vulguin escoltar, cosa que a dia d’avui no ha estat el cas. Pensem que aquest moment és molt preocupant i toca asseure’s i que les institucions que tenen les competències facin un gran esforç, que no serà fàcil, dins les competències de cadascú per trobar-hi les solucions. És una obligació i no poden tancar els ulls.

Encara hi som a temps de posar fre al descontrol urbanístic?

Penso que els responsables comunals estan veient que la situació actual no pot continuar. Tot i això, prenen decisions que no corresponen a la realitat, són pegats. I és que les construccions que s’han autoritzat difícilment aniran enrere. A més, cada dia hi ha menys terrenys perquè som un petit país i, per exemple, a Ordino per un costat es vol reduir la construcció, però per un altre es vol fomentar els habitatges de lloguer. Creiem que Govern i comuns han de seure per veure cap a quina direcció anem, ja que sense una visió global les actuacions que es prenen donen inseguretat a mitjà termini.

Però es necessiten més habitatges de lloguer. S’ha d’esperar a tenir aquesta visió global?

A les parròquies altes els terrenys privats van disminuint, i també el sector primari, i si es continua construint aviat no hi haurà prats. Aleshores, quines solucions hi ha? Si un inversor decideix fer pisos de lloguer a preu accessible és perquè hi ha rendibilitat, i avui dia no ho poden perquè els estudis i els projectes són costosos. Sobre si Govern i comuns són els que han de fer habitatges, tinc els meus dubtes perquè no sé si és la seva funció, i seria un canvi radical. I qui pagarà això al final? Serem tots nosaltres i sortirà dels pressupostos. Es tracta, doncs, de decisions molt importants per al futur d’aquest país. A més, cal veure primer quines són les necessitats reals de la població que té dificultat per accedir a un habitatge, que és una de les primeres coses que s’hauria de fer. Si els polítics i els actors no es posen de debò en aquestes coses, no hi trobarem solucions. I és que es prenen decisions amb bona voluntat, però sense saber quins són els avantatges i els inconvenients.

La solució a l’habitatge passa, per seguir un model com Mònaco?

Això ho vam dir com a referència real. No només hi ha Mònaco, sinó també Gibraltar, Suïssa i San Marino, amb molts transfronterers. Aquí sembla que es vegi això com una novetat i, per exemple, el senyor Viaplana, alcalde de la Seu, va ser rebut pel cap de Govern i van acordar impulsar la col·laboració pel que fa a la mobilitat laboral transfronterera. La CTP també va dir que la cooperació transfronterera és l’instrument més vital que té Andorra per alinear-se amb els objectius de prioritat de la UE. O sigui, que una de les coses més importants és que hi hagi una política transfronterera, com hi ha a Luxemburg i Mònaco. I és que el creixement real de la població a Andorra va ser del 2015 al 2019 del 8,1%, que és massa, és una cosa que aquest país no pot suportar. A més, ja hi ha 1.700 transfronterers que pugen a Andorra a treballar. El que vol dir és que el Govern estudiï com ho fan, per exemple, Luxemburg i Mònaco i obrin pistes, el que no pot ser és tancar-se en banda.

Per què és mal vist aquest model, així, doncs?

Potser és perquè és un any electoral o ves a saber, però a vegades els polítics han de prendre les decisions. L’Estat té l’obligació que la convivència sigui la millor possible i que la gent tingui una bona qualitat de vida. És que podem tenir 100.000 o 120.000 persones? Jo no ho sé, però em fa por. Es tracta de decidir fins on podem anar.

Cap a quin model s’ha d’anar?

No hi hem entrat perquè el que nosaltres volem és seure amb el Govern i els comuns i parlar d’idees. Sabem que moltes coses són difícils, per exemple, als altres països es determinen unes zones on es pot construir i unes altres on no es pot. A Andorra no agrada gaire que es pugui construir en uns llocs i no en altres, i hi ha un debat entre els propietaris, que per un costat estem preocupats i, per un altre, volem tenir la llibertat de construir.

Quin és el parer de l’APTA sobre la inversió estrangera?

Nosaltres no estem en contra de la inversió estrangera, sinó que veiem malament que el 80% sigui en immobles. Què és millor? Un inversor que creï llocs de treball i aporti una imatge o un que vingui a fer unes torres de 15 pisos, que vindrà i se n’anirà. Què és el més interessant per a Andorra? Es va pensar que moltes grans companyies vindrien a Andorra, i això no ha estat així.

Com es pot fer que la inversió estrangera no estigui tan centrada en el sector immobiliari?

Per exemple, amb el cahier de charges que vetlli per la qualitat i defineixi les obligacions dels promotors. Es tracta que aquests deixin una garantia. Si han vingut molts inversors en aquest sector és perquè obtenen una bona rendibilitat i, si marxen, quan s’hagin de fer, per exemple, reparacions les haurà de fer el comú o el Govern. Per tant, diem que s’han d’estudiar unes càrregues fiscals per a després que s’hagi acabat un edifici. Ara amb només 3.000 euros crees una societat si vens de fora i si un resident o un andorrà vol fer una casa no pot. Això no és normal, hem obert les portes i tancar-les és impossible. Per això, el que ha fet Suïssa, per exemple, és que per posar en marxa un projecte hi ha d’haver el 80% d’inversors del país i el 20% d’inversors poden ser de fora. Els qui decideixen a Àustria, Suïssa o Itàlia són els polítics, però hi ha col·laboració permanent amb la població, i creiem que aquí també haurien de ser més oberts al diàleg.

L’associació es queixa que no la tenen en compte...

Nosaltres estem disposats a fer l’esforç necessari de diàleg i de participació, obrim les portes, no les tanquem, per això esperem que hi hagi un debat de fons en què els propietaris participin de manera activa. Jo estic molt content del que passa a Ordino, però el senyor cònsol encara no m’ha dit absolutament res.