Un ball de violència i flames

No sé si jo he escollit el foc o el foc m’ha escollit a mi”, es preguntava Delphine Dartis, una de les dues protagonistes de Love Battle, la companyia del primer espectacle internacional que va acollir ahir en sessió doble el nou festival d’arts escèniques del país, el Canillo Scenic Arts.

Delphine, de fet, explicava que la seva relació amb el foc ve de lluny. Concretament, de l’any 2004, quan va viatjar a l’Argentina i va començar a treballar en una companyia on va conèixer Hervé Perrin, el ballarí que s’acabaria convertint en la seva parella i, a més, en el seu futur company de coreografies. “Va ser allà quan vaig descobrir la meva passió pel tango i pel foc”, relatava tot recordant la primera coreografia que van idear junts. “Es deia A fuego lento i reflectia la història d’un enamorament. Tenia un caràcter molt poètic i molt subtil”, explicava. Ara, després d’un cicle de 15 anys on els dos ballarins han evolucionat tant vitalment com professionalment i han estat immersos en creacions diverses, Dartis i Perrin han decidit tornar a treballar junts en un duo que, aquesta vegada, exposa una situació molt diferent a la primera. “Aquesta obra parla dels enfrontaments d’una parella que fa molts anys que viuen junts”, comentava. “Reflecteix un clima de violència, d’impaciència, de tensió creixent”, assegurava Dartis, a més de confessar que, en alguns aspectes, s’havien emmirallat en la pròpia experiència. “Ara trobem pau per explicar el nostre desenllaç”, relatava la ballarina, a part de confessar que havien decidit optar per un final obert. “Cadascú pot interpretar allò que vulgui”, aclaria la ballarina.

Dartis, en aquest sentit, celebrava un fet que s’ha acabat convertint en un episodi recurrent en moltes de les seves representacions. “Moltes dones del públic, quan acabem de ballar, venen a parlar amb mi per explicar-me la seva història”, admetia Dartis. “Crec que hi ha una identificació en allò que exposem i això m’interessa”, destacava, tot apuntant que allò que fan, simplement, és transportar en gestos i moviments una situació quotidiana complicada que potser és més present a les nostres vides del què ens pensem. Amb relació a aquest fet, Dartis assegurava que es tracta d’una coreografia on la lluita hi és molt present. “No pretenem fer riure al públic. De fet, hi ha un moment on discutim i jo li etzibo una bufetada real a l’Hervé”, explicava, tot afegint que la dansa també inclou la qüestió de “la dona objecte”. “La història mostra com la dona de la relació va aguantant una sèrie de situacions fins que no pot més i acaba explotant”, comentava.

Un dels elements indissociables d’aquest espectacle –i, en general, de les seves creacions– és clarament el foc. Un tercer actor que, com diu Dartis, és “com el director d’orquestra” de les seves danses. “Ell decideix fins on pots arribar. Delimita el temps, l’espai i la duració”, detallava la ballarina. “També condiciona la nostra manera de relacionar-nos a l’espai escènic. Per a mi és com un engrenatge d’un rellotge”, il·lustrava, mentre reconeixia que la seva presència sempre li havia provocat una sensació molt intensa. “El foc és un element que té la connotació de perill. Incloure’l a les coreografies ens aporta moltes possibilitats de colors i emocions”, destacava. En relació amb aquest fet, Dartis deixava clar que tant ella com Perrin havien estudiat detalladament les mesures de seguretat per integrar el foc a les coreografies. “Actuam sempre dins d’un perímetre de 10 per 11 metres i tenim calculat on s’ha d’asseure el públic per estar segur”, deia. “A més, sempre actuem a l’aire lliure i cobrim el terra amb sorra, ja que és més còmode per als ballarins i pot servir per sufocar alguna flama en cas que es produeixi algun incident”, comentava.

Una altra peça del puzle, més enllà del foc, és la part musical. “La música és un altre ingredient molt important i molt central de les nostres creacions”, assegurava Dartis, a més de detallar que en algunes ocasions la compa­nyia ha comptat amb la presència de músics en directe. “És un suport més. La música va pujant de to i de ritme i nosaltres ens deixem portar. És impactant veure-ho tot en conjunt”, admetia.