El repte de saber ajudar

Per un voluntariat no és una cura per a un mal d’amors o per superar un mal moment a la teva vida”, explica la Xènia Cerqueda, voluntària de Cooperand de 25 anys. És una de les reflexions més repetides pels diferents grups de voluntaris de l’ONG andorrana que han estat a Casa Maín, a Santa Cruz de la Sierra (Bolívia). Aquest és un dels projectes que té l’entitat del Principat. Allà hi viuen noies d’entre quatre i 20 anys que han patit agressions sexuals, abusos, han estat abandonades o han patit qualsevol tipus de negligència per part de la seva família. “És un canvi molt gran, no només per les rutines sinó per la forma de viure, tot és diferent”, diu l’Anaïs Farré (34), també voluntària.

“El voluntariat s’ha de fer pensant que es va a ajudar les persones, s’ha de ser conscient que vas a veure un grup de persones que ho han passat molt malament i per tant tu també has d’anar-hi preparat psicològicament i emocionalment”, assevera la Sandra Gonçalves (22), que just fa pocs dies ha tornat de Bolívia conjuntament amb en Marc Medeiros, a qui va engrescar per acompa­nyar-la. “Reconec que el més complicat és la part del menjar; a més jo era l’únic home a dins”, destaca el mateix Medeiros. L’última veu autoritzada és la de Pia Marinel·lo, que reconeix que ja pateix pel moment en el qual hagi de marxar. “Aquestes noies ho fan tot per tu, quan tenen un peso el destinen a comprar una xocolatina per regalar-te-la”, explica Marinel·lo, de 23 anys.

Compartir un mes sencer amb un grup de noies que han passat per situacions tan difícils com un abandonament o un abús sexual no és una experiència fàcil de gestionar. És per això que tots els voluntaris parlen de la necessitat de tenir moments en què compartir les seves pròpies emocions i pensaments durant l’estada. “Parlar amb gent de fora ajuda, però crec que ningú t’entén tant com un voluntari que està vivint el mateix”, explica Farré. “El creixement personal i el treball que fas d’un mateix és molt especial; crec que tothom hauria de viure aquesta experiència un cop a la vida”, remarca Gonçalves, que afirma que si bé el canvi cultural és molt potent inicialment (tant quan s’arriba al país com quan es torna), el cos recupera ràpidament les comoditats. És possiblement un símptoma de supervivència, manifesten alguns dels voluntaris. Compartir un mes amb aquestes joves implica un xoc cultural a tan gran escala que quan el cos i la ment poden recuperar “la comoditat” s’hi aferren. “El que ens han donat més són valors, no tenen res i veus que són felices amb qualsevol petita cosa”, remarca l’Anaïs.

El punt final

“Ja fa dies que hi ha nenes que et pregunten quan marxes, perquè elles mateixes volen anar posant distància”, explica la Pia. De fet, és un dels moments més complexos del voluntariat. Després de la intensitat que suposa l’experiència, haver de marxar no és senzill. La presidenta de Cooperand, Carla Riestra, assenyala que com a mínim l’estada ha de ser un mes. “Abans de fer un voluntariat fem una entrevista per saber el moment emocional en què estàs, cal entendre que si vols aprofitar el voluntariat per fer turisme econòmic no només t’enganyes a tu, sinó que desatens la gent que vas a ajudar”, remarca la presidenta, que destaca que en els vint anys des de la fundació de l’ONG ja han passat més de 300 voluntaris. “Sé que ploraré perquè jo soc molt de plorar”, reconeix l’Anaïs, que just marxa de Bolívia avui mateix en direcció al Principat. A la Xènia encara li queda algun dia més amb les joves. Les sortides es fan per etapes. Afortunadament, les arribades de voluntaris també.