Dies eterns a la presó

Quan algú trepitja per primer cop el centre penitenciari segurament desconeix que es tracta d’una presó catalogada d’alta seguretat. No per la perillositat dels interns. No, no hi ha jihadistes ni assassins en sèrie, sinó per la seva especificitat, que fa que els interns no estiguin agrupats per tipologies segons els seus delictes, de manera que un condemnat per tràfic de droga pot compartir cel·la amb algú que ha comès un assassinat, i això obliga a extremar la vigilància.

Com és obvi, hi ha unes normes que limiten la vida a l’interior. Però, a més, és del tot prohibit que es barregin homes i dones, penats amb interns en presó provisional o d’arrest nocturn i, per descomptat, menors, que tenen un mòdul propi, molt sovint buit.

No és un hotel. El sol fet d’estar privat de llibertat és la pena més dura. El dia a dia també, monòton o distret, en funció de l’estat d’ànim de cadascú. Un funcionari recorda el cas d’un taxista que va estar set anys sense sortir de la cel·la. No ho va fer mai: va morir de Covid.

Dins aquest règim estricte i de vigilància hi ha tres aspectes que els reus coincideixen a criticar: la falta d’una cel·la psiquiàtrica; els menjars se serveixen a la cel·la, on també es troba el vàter i la dutxa -a vegades s’hi produeixen situacions desagradables i manca d’intimitat-, i el sentiment d’angoixa a la nit quan els llums s’apaguen i regna la foscor, amb la sensació que un es troba sol. El petit bany disposa d’una petita porta tipus Far West, i amb una tovallola penjada a la part de dalt s’intenta protegir aquest moment tan íntim de mirades dels companys. Les cel·les són de dues o tres persones -segons la població reclusa-, excepte l’anomenada suite, on conviuen quatre presos.

Ho comenta un exintern. Per raons òbvies, demana l’anonimat. S’hi va passar sis mesos com a preventiu i la seva memòria no sincronitza ja bé els horaris, com un mecanisme de defensa de qui vol oblidar. A les vuit es tocava diana amb una sirena. Era l’hora de la higiene personal, la dutxa i rebre el necesser per afaitar-se i colònia, si se’n volia. Després de 30 minuts, l’aigua deixa de rajar. Dins la cel·la, però, hi ha un petit lavabo per rentar-se les mans, els plats i els coberts, i un mirall de ferro que reflecteix la imatge distorsionada, com a mesura de seguretat per evitar que algú pogués fer servir el vidre per autolesionar-se o algun fet pitjor.

“En general, els funcionaris són amables i es comporten amb correcció, i si poden tenir un petit gest d’amabilitat, el tenen”. El tripijoc era constant: “El diumenge ens donaven un croissant i alguns feien el bescanvi per alguna altra cosa de caprici, encara que, en general, el menjar és bastant dolent”. Tanmateix, recorda, com la millor de totes, la sopa de galets que va menjar el dia de Nadal.

Com a única eina per menjar reben una cullera de ferro i un got de plàstic, i qui s’ho pot permetre compra a l’economat una forquilla i un ganivet de plàstic. Reconeix que hi entra droga, especialment en el vis-a-vis, i que és consumida en aquest lapse de temps de trobada amb la parella o familiars, perquè després toca passar revisió.

L’esmorzar, que s’entrega per una tapa tipus bústia, consta d’una barra de pa, un sobre de xocolata i una gerra de llet calenta. Els dinars varien, però té un mal record d’aquest peix que se’n diu panga, originari de l’Àsia. A partir de les nou del matí la televisió de la cel·la està disponible fins a les 22 hores, “però si ho demanes la deixen una estona més per acabar de mirar un programa”, evoca. La majoria intenta participar en les activitats programades per evadir-se de l’aïllament. Hi ha pati al matí i a la tarda, i cal passar per un escàner: “Jugàvem amb un vell futbolí i altres es passen l’estona caminant en cercle”.

“Malgastes el temps al safareig per rentar a mà una samarreta, la qüestió és ser fora de la cel·la perquè les hores no passen mai”, lamenta, alhora que remarca que “un tros de passadís és veure el cel, mai s’acaba el dia a la presó”.

A la biblioteca es poden trobar llibres antics, un ordinador sense Internet de pantalla ampla, “però majoritàriament es juga al parxís, escacs o dames”. El vis-a-vis és el moment més esperat, hi ha una finestra que no impedeix que “alguns ho aprofitin per tenir sexe”, tot i el vis-a-vis íntim al qual es té dret després de sis mesos de tancament. Les revisions dels funcionaris poden ser en qualsevol moment, amb gossos ensinistrats i amb el pres present: “Si hi ha sospites, he vist aixecar fins i tot un vàter”. Horaris europeus: dinar a les 12.30 i sopar a les 19 hores. D’activitats n’hi ha moltes: classes per al graduat escolar; per a l’accés a la UNED; català (també de reforç) i castellà; informàtica. Sempre separats per grups segons la seva situació processal. Les dones tenen també costura i ioga. La Comella, per a qui no ho sap, era un magatzem industrial.