Recordant el Sant Ermengol

A les dues del migdia, puntuals com si sonés el timbre de l’escola, els alumnes de batxillerat de la promoció de 1972 de l’escola Sant Ermengol van aparèixer a l’esplanada que precedeix l’església de Santa Coloma. “Som un grup molt puntual”, assegura Maite Bourgeaud, l’exdegana del Col·legi d’Advocats i la primera a arribar a la cita. També apareix el president de la CEA, Gerard Cadena, que ha lliurat de les seves negociacions en el si del Consell Econòmic i Social per ser present a la celebració del cinquantè aniversari de la seva promoció. Va ser el 1972 quan aquests 23 alumnes es van graduar. Una promoció amb un punt especial, ja que, com recorda Bourgeaud, va ser la primera promoció mixta. “Nosaltres veníem de l’escola de monges però ens van passar al Sant Ermengol”, explica l’advocada.

De fet, en aquella època el Sant Ermengol només cursava fins al quart curs. Va ser el curs 1970-1971 quan es va augmentar l’oferta formativa oferint també cinquè. “Com que el col·legi de les monges pel que sembla no tenia permís per poder ensenyar el cinquè curs, les noies van passat al Sant Ermengol”, explica Alfons Borra, també alumne d’aquella promoció i un dels organitzadors de la celebració d’ahir. Un traspàs que va unir aquells joves que ahir es tornaven a veure. Més enllà de les dificultats inicials per reconèixer alguna cara, els records tornaven a la memòria quan s’associava la persona a un nom. “Tu sempre estaves maquinant alguna cosa”, li diuen un grapat d’alumnes a Antoni Piera. “Posa que el millor alumne i el més disciplinat era jo!”, demana Piera tot i que els companys no dubten a penjar-li el cartell del més trapella de la promoció.

Una barreja –la de nois i noies a la mateixa aula– que no es consolidaria fins al 1976. “Segurament per temes del ministeri o alguna cosa així, però el que ningú té molt clar és per què l’any següent al nostre, el curs de cinquè va tornar a ser només de nois”, assenyala Borra, que recorda que “ja vàrem celebrar els 25 anys i ara que encara estem tots vius ens ha fet il·lusió tornar a ajuntar-nos”, afirma Borra.

Més enllà de la revolució que va suposar l’entrada femenina als salesians, Borra assevera que “va ser molt bonic, el que jo recordo d’aquells anys és que l’ambient era molt sa; hem sigut una promoció de gent sense problemes”. A més, en el seu cas era intern al centre, fet que recorda amb especial il·lusió. “Era com la nostra segona família, encara recordo com de bé ens cuidaven les cuineres; els caps de setmana sempre ens donaven una llesca de pa amb una mica de la nata que es feia amb la llet de les vaques que tenia el centre”, recorda amb il·lusió Borra.

Una trobada decorada amb birrets i bandes de graduació casolanes però que va complir amb l’objectiu: posar un granet de sorra més perquè la memòria desbloquegés els records i les anècdotes d’una promoció que encara avui es reuneix.