“El punt en comú entre Junil i jo és la descoberta de la lectura”

De Perpinyà (1963), ha construït la seva carrera literària a Catalunya. Dissabte la llibreria La Trenca va acollir la presentació de Junil a les terres dels bàrbars, amb la qual s’estrena a Club Editor i per la qual ha rebut el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2021.

És la seva setena obra. Com ha estat el procés de creació?

Em costa explicar-ho perquè mai no sé ben bé quan començo a pensar-hi. Tinc idees vagues i començo a prendre apunts. Tenia ganes de parlar de l’antiguitat grega i romana, del poeta Ovidi i de barrejar literatura oral i escrita per demostrar que qui explica rondalles pot ser tan bon creador com qui escriu. I així vaig crear la protagonista, la Junil.

En alguna ocasió ha dit que inicialment pensava que seria noi.

No exactament. Em vaig preguntar què era millor i pel context de l’època les dones tenien molt pocs drets i les noies menys. Vaig pensar que seria més complicat però, per tant, més interessant, tot el seu procés d’alliberament personal, de fugida i d’escapada si era una dona.

Està ambientada fa 2.000 anys, però d’alguna manera, el que ella viu podria ser actual?

Junil accepta molts paràmetres de la societat que la transformen en un ésser sotmès, sent que necessita una llibertat personal, però no la pensa com a dona, sinó com a ésser humà. Que pugui ser vist amb clau actual és inevitable. Encara hi ha una bona part del món on la igualtat entre individus no és respectada i les dones en són les principals víctimes.

Ella aprèn a llegir en l’ombra. És una mica autobiogràfic?

El punt en comú entre Junil i jo és, sens dubte, la descoberta de la lectura com a mitjà d’alliberament personal, d’evasió i de nous mons. Quan ho vaig descobrir vaig tenir la sensació de trobar una cosa que sovint m’apassionava més que la vida real.

A la novel·la barreja diverses formes de literatura. Li ha suposat un repte literari?

Crec que si escriure un text no suposa un repte literari, potser no val la pena escriure’l. En aquesta em vaig complicar a mi mateix perquè de tant en tant explico una rondalla, intervinc a la novel·la, i això dona un equilibri entre literatura oral i escrita.

A l’obra un grup d’esclaus camina a la cerca d’un futur millor i ho defineix com a utopia llibertària. Vostè ha estat vinculat al procés d’independència de Catalunya. És una declaració d’intencions?

No, quan escric no faig declaracions, ja les faig com a ciutadà. Però constato que en aquesta obra hi ha una forma de filosofia llibertària que sosté els personatges i els ajuda a viure. No hi ha cap al·lusió a la independència, però qui hi vulgui trobar alguna cosa ho podria fer quan parlo del respecte de les llengües.

També hi parla d’Ovidi i del seu exili. És un homenatge al poeta?

En particular, sí, i també als escriptors en general. Ovidi va morir el 17 o 18 de l’era cristiana, per tant, el 2017 feia 2.000 anys de la seva mort. A Catalunya no es va fer res i em va saber greu, perquè va influir molt la literatura catalana. Des d’aquesta petita frustració, que no va ser la més gran que vaig sentir el 2017, em vaig interessar més per ell.