La plaça de la germanor

Sonaven les alarmes a la plaça de la Germandat al mateix temps que del Centre Cultural sortia un dels dotze efectius desplaçats pel cos de bombers. Una nova bombona d’oxigen s’havia esgotat. A l’altre cantó de la plaça, asseguts en un banc, uns quants membres del cos d’extinció descansaven en espera de rebre noves ordres. “Que vingui un home uniformat!”, demanava l’oficial des de la llunyania. Amb les mans tacades de cendra, els bombers eren la prova vivent de la tragèdia que havia passat hores abans en un dels emblemes culturals del país. Havia cremat el centre neuràlgic de la parròquia laurediana. La plaça, allà on durant l’estiu sona la música de la festa major, o durant les nits de funció ressonen els aplaudiments del públic, era un riu d’aigua. La mateixa que havia lluitat per apagar les flames instants abans en l’interior del propi centre i que, en sortir, s’emportava les restes de l’incendi.

Al costat dels bombers, un grup de professors de la universitat es mantenien expectants per saber si el foc havia tocat també el centre d’estudis i si les classes podrien desenvolupar-se. Una mica més enllà, amb menys preocupació, els estudiants buscaven un pla improvisat per omplir el matí de dimecres, que havia quedat lliure després de la suspensió de les classes. Ells eren els únics que van veure una part positiva de tot plegat.

Flirtejant amb el cordó policial, en un estira-i-arronsa constant marcat per la tensió del propi plàstic de la policia, el propietari del bar del centre. “No sé què quedarà però amb l’aigua que ha caigut tot està perdut”, lamentava. “Ara que tots començàvem a funcionar”, afirmava el gestor de la cafeteria, que fa tot just un mes havia agafat el control d’un servei que els caps de setmana anava a tot ritme amb els clients que omplien la terrassa aprofitant el sol de la plaça.

“Es vol donar al centre una difusió tant a dins com a fora d’Andorra, promocionar-lo com a espai per celebrar-hi congressos o convencions”, va assegurar Teresa Areny, directora del centre quan aquest es va inaugurar un 18 de setembre del 1992. Va ser el 1985 quan la comissió de gestió de l’aparcament de la plaça de la Germandat va fer la proposta d’utilitzar una part de l’aparcament per fer-hi el complex sociocultural. Així va ser. De fet, Sant Julià de Lòria ja havia tingut molts anys abans un centre de cultura, el qual va ser creat el 1947. Llavors també estava destinat a la propagació de la cultura de la parròquia i estava organitzat sobre la base d’una sèrie d’associats que pagaven una quota.

“Ens haurem de reinventar”, asseverava ahir el cònsol major lauredià, Josep Majoral, al qual se li va veure l’emoció en el moment d’atendre la premsa. Diuen que Sant Julià desprèn quelcom especial. Que és una parròquia on tothom posa el seu granet de sorra perquè les coses tirin endavant. Segurament, és un poble agermanat, ara més que mai.