Col·lapse a Immigració

Són les set del matí d’un dia qualsevol entre setmana. Encara queda una hora perquè el Servei d’Immigració obri, a les 8.00 h, però ja hi ha una cua de persones que travessa tot el carrer de les Boïgues. Col·lapse. Amb l’arribada de la temporada d’hivern, l’època de l’any amb més afluència de turistes, són centenars els extracomunitaris que cada any es traslladen al Principat a la recerca d’oportunitats laborals i una vida millor. Tanmateix, enguany han ensopegat amb un doble obstacle: trobar feina i habitatge.

Mijail Sánchez té 29 anys i va néixer a Colòmbia. “Em va arribar que Andorra era un bon país per ser temporer, i no vaig dubtar a viatjar fins aquí”, explica Sánchez, que anteriorment ha treballat a altres països com ara l’Argentina, l’Equador o Veneçuela.

Va fer el viatge cap a Andorra en bicicleta des de Tolosa, una ciutat del sud de França i, a sobre d’aquestes dues rodes, portava tot el necessari per començar una nova vida. “Vaig trigar dos dies. Dia i nit pedalejant”, detalla, i es considera tot un afortunat. Només arribar-hi, va aconseguir feina a un restaurant del centre de la capital, i té un contracte de lloguer temporal, que acaba el 30 d’abril d’aquest any, just quan tenia previst anar-se’n del país. Dos grans problemes solucionats. “Conec gent que ho ha deixat tot per venir aquí i ha hagut de tornar al seu país perquè no trobaven casa on viure”, lamenta.

Amb tot, quan Sánchez obtingui el permís temporal de treball i residència, després d’entregar tota la documentació al Servei d’Immigració, començarà a treballar al restaurant. L’objectiu del jove colombià és recaptar prou diners per continuar viatjant pel món, la seva major aspiració: “I si no ho aconsegueixo aquí, continuaré rodant com he fet sempre”.

L’HOSTALERIA

Una de les ocupacions més demandades pels temporers és l’hostalera, segons detallen des de Temporal Quality, una empresa de treball temporal. Tanmateix, també hi ha una gran demanda a altres sectors, com ara la construcció o la neteja. Adrián Fraga, un gallec de 25 anys, va venir a Andorra fa menys d’una setmana i, al cap de dos dies, ja va trobar feina com a personal d’obra. “Em va resultar bastant fàcil perquè m’he adonat que és una activitat que no acostumen a fer gaires residents”, explica. Fins que no tingui una estabilitat i trobi un lloguer que es pugui permetre econòmicament, però, conviu amb una coneguda i la seva parella.

Fraga va prendre el risc de deixar-ho tot, i llençar-se a la piscina amb només una mica d’estalvis, i tot va sortir bé. No obstant això, no tothom té la mateixa sort. El colombià Sánchez ha vist com molts nouvinguts han hagut de marxar als seus països d’origen perquè no hi havia feina per a ells. El darrer any, Temporal Quality ha vist com el nombre de currículums que reben ha augmentat exponencialment. Els envien una mitjana de 60 currículums al dia, però alerten que l’empresa només pot donar feina un cop tenen el permís de residència i que, en tot cas, sempre ha de correspondre amb l’àmbit laboral on estan especialitzats.

D’altra banda, hi ha el cas de qui sí que troba feina, però no té lloc on viure. En aquest sentit, el sector de l’hosteleria tem que alguns temporers que ja tenen un contracte finalment hagin de marxar del país davant la impossibilitat de trobar un habitatge digne. “És una roda en la qual portem anys i cada vegada ens fa més mal”, va advertir Jordi Pujol, el director de la Unió Hotelera d’Andorra (UHA). No obstant això, des de les diverses entitats d’hosteleria encara no han estat capaços de concretar per on passen les solucions al problema de l’habitatge. Si bé és cert que alguns empresaris tenen per costum facilitar un lloc on viure als temporers, això és complicat quan es preveu una temporada d’hivern amb el 90% de les habitacions ocupades.

El 67,3% dels habitants del Principat entre 15 i 74 anys, 42.710 en total, són persones nascudes a l’estranger, i el 28,5% són immigrants de segona generació, és a dir, que ha “nascut al país i almenys un progenitor prové de fora d'Andorra”, segons l’últim informe del Departament d’Estadística. Per tant, una bona part de la població en edat de treballar no és resident. Durant les temporades altes, com l’actual d’hivern, encara són més els extracomunitaris que busquen oportunitats laborals al Principat, ja que sobretot el sector de servei cada cop té més necessitat de nous treballadors.

María Fernández té 26 anys i en fa quatre que va emigrar de Santiago de Compostel·la, Galícia, cap a Andorra. Al principi, li van donar el permís temporal de temporera, que correspon a sis mesos, però ara ja ha aconseguit el permís per dos anys. Tot i que detalla que els inicis van ser complicats per a ella, no es va trobar amb una situació “tan dràstica” com l’actual. “Mai no ha estat fàcil trobar habitatge a Andorra pels preus abusius, però abans almenys podies viure sol, ara ni tan sols t’ho planteges”, denuncia.

A més a més, la jove gallega ha de tornar cada any al Servei d’Immigració a renovar el permís de treball i residència, menys ara que ja ha aconseguit el de dos anys, i mai ha hagut d’esperar tantes hores per ser atesa: “Arran de la pandèmia, ve molta més gent”.

PER QUEDAR-S’HI

“Fa tres dies que vinc, i cadascun d’ells he estat mínim tres hores esperant que m’atenguessin. De les 9.00 h fins a les 12.00 h”, assegura Lucas Vega, un argentí de 22 anys que, com els altres testimonis, va viatjar fins al Principat amb el propòsit de millorar el seu estil de vida. Explica que si portes tota la documentació en regla, “que no és poca”, no hi ha d’haver problema; tanmateix, ha vist com molta gent ha hagut de tornar a fer la cua l’endemà, només perquè li faltava un paper i el centre ja tancava. Vega va organitzar el viatge des de l’Argentina tres setmanes abans, sol i sense tenir lloc de treball ni pis. Començarà a treballar com a cuiner a partir de mitjans de novembre, quan reobri el restaurant que l’ha contractat.

Tot i les complicacions de la situació actual, sobretot pel tema del lloguer, hi ha qui, com Vega, ho ha aconseguit. És també el cas de Matías d’Angeli, de 26 anys i nascut a Colón, província de Buenos Aires. “Abans no sabia ni de l’existència d’Andorra”, diu, però un conegut el va animar a venir-hi al·legant que hi viuen molts altres argentins. Així, D’Angeli va instal·lar-se definitivament el mes de setembre del 2020. Treballa com a disc-jockey i, paral·lelament, s’està formant en màrqueting i publicitat.

“Estic molt feliç a Andorra”, assegura. L’única pega que troba és que sempre ha d’estar pendent de renovar el permís de treball i residència i passar per tots els tràmits d’immigració, “amb tot el que això suposa”, i així i tot, li compensa. “Ho tinc decidit. Em quedaré aquí per sempre”, afirma convençut.