Un dia més sense alcohol

L’alcoholisme és, de totes, l’addicció més estigmatitzada. Així ho revelava avui fa un any, amb motiu al Dia mundial sense alcohol, una enquesta de l’associació InRecovery i la Societat Espanyola de Psiquiatria Clínica. Això fa que els que pateixen aquesta addicció gairebé sempre ho portin d’amagat. El Diari ha pogut parlar amb dues persones que lluiten contra la dependència a l’alcohol al Principat. Han obert la porta a la seva intimitat, però ho han fet sota l’anonimat. A una d’elles l’anomenem Maria, perquè la seva mare li ha demanat que no reveli la seva identitat, tot i que ella no se n’amaga. A ell l’identifiquem com a Jordi. Té família i feina i no vol fer pública l’addicció. Els dos asseguren que ser alcohòlic és motiu perquè t’assenyalin i això “cohibeix”. I ella afegeix que si, a més, ets dona, l’estigma és major. Els entrevistem per separat, però coincideixen que al Principat es consumeix més alcohol que a Espanya. “Es beu molt i molt ràpid”, diu ella, mentre que ell observa que “te’l venen a tot arreu”.

“Sempre he estat una persona que beu habitualment i de manera social, però el problema va començar al Principat”, recorda la Maria, que durant vint anys va viure a Cadis. Un cop va tornar al país, la cervesa i la tapa a les platges gaditanes es van convertir en un consum “més habitual i de més quantitat. Era com d’ansietat”. Fins que es va menjar la seva persona. “Una tarda vaig estar bevent sense sentit. En arribar a casa em vaig posar agressiva i vaig agafar la meva parella pel coll. Aquell dia vaig dormir a la Comella”, recorda commocionada. Va ser aleshores quan “vaig veure que havia perdut el control sobre mi mateixa”.

La Maria, de petita, va patir abusos sexuals per part del seu avi durant 14 anys. Ho va viure en silenci i quan va decidir denunciar els fets, la justícia espa­nyola va considerar que havien prescrit. Ara, amb quaranta anys, vivia amb la seva parella en el si d’una relació amb unes condicions que “no acabava d’entendre” i feia poc que havia perdut l’àvia. La seva sortida va ser la beguda. “Són traumes que vas passant des de petita. Quan et fas gran no saps fer front als problemes i sempre acudeixes al mateix. I sense voler, has d’anar borratxa perquè si no, no pots dormir ni ser tu mateixa”.

Abans d’arribar a aquest punt d’inflexió havia intentat demanar ajuda, “però la situació andorrana no entén d’això. No hi ha un lloc on puguis anar de manera anònima i sense haver de pagar”. Quan va acudir a la família també es va sentir sola i a dia d’avui encara troba a faltar el seu recolzament. La Maria recorda que l’alcohol no només la va transformar, sinó que inclús la va portar a autolesionar-se. Actualment, la seva única medicina és Projecte Vida i el grup de treball. Ha hagut de deixar el psicòleg perquè no es pot permetre pagar una visita a la setmana i és escèptica amb el recurs de l’UCA. “Sense Projecte Vida no sé on estaria ara mateix”, admet, mentre destaca que “tenir algú al costat és molt important”. Ara, diu que està aprenent a perdonar-se a ella mateixa “perquè cada cop que beus t’estàs maltractant”. Fa un mes que no consumeix i, tot i que a vegades se li fa difícil, té clar que “no m’agradaria tornar a ser aquella persona”. És conscient que “l’alcohol no és un bon company” i vol disculpar-se amb la seva mare, la seva exparella i la seva àvia.

El cas d’en Jordi té un denominador comú. El consum ha estat un recurs per fer front a situacions difícils. “T’esvaeixes i, mentre consumeixes, no penses en els problemes.” Malgrat que ara és conscient del patiment que això genera als que l’envolten, en aquell moment no ho veia. “T’allunyes dels éssers estimats. T’amagues i menteixes per consumir i, després, tornes a mentir.”

En el seu cas, una persona estimada també ha estat el motor que l’ha ajudat a treure forces per lluitar contra l’addicció. “Vaig deixar-ho per la meva filla gran. Si estigués sol no ho hauria fet.” Fa un any i mig que ho va provar per primera vegada i va pel cinquè intent. “L’alcohol és la droga més difícil d’abandonar, però te’l venen a tot arreu”, lamenta. A cada recaiguda, apunta, “sents que t’has fallat i ho passes molt malament”. Tanmateix, fa cinc mesos que no beu –mai havia aconseguit tant temps d’abstèmia–, i creu que les ganes i la voluntat són el més important. L’ajuden la pastilla “coercitiva”, el psicòleg i el suport de Projecte Vida.

En el seu cas, l’inici del consum es remunta als 12 anys, quan va començar a fumar cànnabis i es va fer addicte. “He tingut totes les addicions. Soc politoxicòman”, assevera, mentre recorda que “vaig substituir l’addicció als porros per la de l’alcohol”. Fins als 25 anys no li havia agradat beure, i relata com “vaig passar de la clara a la Voll-Damm”. Consumia al llarg de tot el dia i a la tarda necessitava cocaïna per remuntar. “Jo no era de bar, era de gasolinera”, assevera.

“He entès que mai podré beure. Abans, pensava que un cop superat faria com la gent normal, però soc massa addicte”, assevera. Tant ell com la Maria observen que hi ha moltes persones que són addictes, però no ho saben. Ara, amb perspectiva s’adonen que el consum d’alcohol està massa normalitzat en aquesta societat.

PROJECTE VIDA TREBALLA PER TRENCAR ESTIGMES

Projecte Vida és la primera i única associació a Andorra que treballa per trencar els estigmes que envolten les addiccions. Té menys d’un any de vida, però ja ajuda moltes persones i famílies amb problemes d’addiccions. La seva impulsora, l’Eva Tenorio, és una inspiració per a molts. Fa quatre anys que s’ha rehabilitat d’una addicció a l’alcohol i després d’haver estat en tractament a la unitat de conductes addictives va tenir clar que aquesta problemàtica necessitava més atenció i visibilitat. Organitza un grup de treball on convida les persones a compartir experiències i donar-se suport. També compten amb un grup de WhatsApp per acompanyar-se.