Una Andorra per a tothom

Les discapacitats poden venir donades de naixement o poden ser sobrevingudes. O, almenys, això és el que pensa la majoria. Però, ens plantegem que pugui ser la societat qui posa traves a les persones? “El mal disseny discapacita, el bon disseny capacita”, reflexiona Xavier Mandicó, que a més de ser fisioterapeuta i osteòpata, és expert en accessibilitat universal. Quan tenia 25 anys va començar a perdre la visió, però el que l’ha fet patir més ha estat la superdotació intel·lectual. “És molt frustrant veure més coses que els altres, a més, sense veure-hi”, admet. Fa anys que té clara la recepta infal·lible perquè Andorra sigui un país accessible universalment que permeti a les persones amb diversitat funcional integrar-se plenament a la societat. O amb altres paraules, desenvolupar-se amb “autonomia i normalitat” en tots els àmbits. “No tinc per què anar acompanyat d’algú perquè el sistema no està preparat”, reivindica.

Un negoci

Amb el pas dels anys, Mandicó s’ha adonat d’una cosa: “La discapacitat sempre s’ha vist com una despesa i l’únic que fa moure la gent és l’economia.” “Si a Andorra s’ha de fer alguna cosa per als quatre que tenim una discapacitat no farem res”, reflexiona. I per això –avisa que ve a revolucionar el món de la discapacitat– proposa “convertir-la en una forma de negoci des de la perspectiva de donar un servei de qualitat”. Així, aposta per “crear un producte”: un destí turístic accessible universalment, explotant un nínxol de mercat que no tan sols està desatès, sinó que destaca per ser fidel als destins “preparats per acollir-nos” i que, a més, viatja fora de temporada. I, de pas, “millorar el benestar de la societat actual i del futur” que viu al país. Perquè, recorda, l’envelliment de la població requerirà els recursos que ara planteja. En l’àmbit econòmic, apunta que l’Organització Mundial de Turisme xifra en 800 milions les persones amb discapacitat que visiten Europa entre sis i set vegades l’any. I afegeix que van acompa­nyades i que gasten un 28,5% més que la mitjana.

Ara bé, què és l’accessibilitat universal? Relata que s’estén a absolutament tots els àmbits de la vida imaginables, des de poder entrar a un edifici sense dificultats fins a navegar per internet, passant per pujar un pic o treballar en un entorn sense obstacles, i té en compte tots els tipus de discapacitat. A més, Mandicó emfatitza que la població, en general, ha d’estar informada, mentre que les persones que atenen el públic necessiten formació. “Si em veus i no saps com tractar-me no és per mala voluntat, sinó perquè no t’ho han explicat”, observa. I va més enllà assegurant que a Andorra “podem ser pioners en la formació dels nostres guies turístics, monitors d’activitats en l’entorn natural amb formacions reglades i homolo­gades”.

Per fer-ho possible cal un marc legal. I precisament això és en el que treballa el col·lectiu, que està actualitzant la llei del 1995. Amb un articulat legal que desenvolupi l’accessibilitat universal i un control del seu compliment, “Andorra podria ser un referent de la igualtat i l’accessibilitat per a les persones amb discapacitat”, sosté Xavi Fernández, membre d’Amida, de la Federació d’Esports Adaptats i treballador de Govern. Tenia 17 anys quan un accident de moto el va deixar en cadira de rodes i si bé admet que el país ha evolucionat, lamenta que els canvis venen a poc a poc. Miquel Llongueras, vicepresident d’Amida, l’accident el va tenir amb vint anys. Ha treballat a diversos llocs, fins i tot al Consell d’Europa, i reconeix que ho ha aconseguit perquè ha estat “competitiu”. “Volem que la gent s’integri socialment, en l’educació, al treball, a l’esbarjo... i per això és imprescindible l’accessibilitat”, esgrimeix. Amb la llei, la idea és “millorar la vida al país, fer-lo acollidor i, en definitiva, un bon amfitrió per ser un exemple”.