habitatge de lloguer
El Superior sosté que no pot ajornar un desnonament per motius socials
El tribunal argumenta que de casos com aquest se n’ha d’ocupar l’administració
La seu de la justícia.
La justícia ha avalat el desnonament del llogater d’un habitatge d’Andorra la Vella que no es podia acollir a la pròrroga forçosa dels contractes perquè el propietari del pis el necessita per a una filla. És una de les exempcions fixada per la legislació, i tant la Batllia com la sala civil del Tribunal Superior han conclòs que, partint d’aquesta disposició, l’inquilí i la família havien d’abandonar el pis. En el recurs, l’afectat sol·licitava, amb caràcter subsidiari, que “li sigui concedida una moratòria per tal d’abandonar l’apartament que ocupa en un termini raonable que li permeti cercar-ne un altre en un termini adequat”. Però la sentència del Superior conclou que la “pretensió no podrà reeixir”.
La resolució argumenta que, un cop la justícia ha reconegut l’expiració del contracte de lloguer, “només l’arrendador pot concedir una moratòria de les característiques d’aquella que aquí se sol·licita, sense que els òrgans jurisdiccionals puguin substituir-lo, arrogant-nos unes competències que en dret no ens corresponen”. Els magistrats admeten que “el relat de fets que efectua evidencia una dificultat social que haurà de ser plantejada prop del departament que correspongui de l’administració general sense, però, que res es pugui exigir del senyor JGB [el propietari]”.
El llogater tenia contracte des de l’1 de maig del 2015. El novembre del 2020 va adquirir l’habitatge un nou propietari que, al desembre, va comunicar als inquilins amb “diferents cartes i correus electrònics” la voluntat de no prorrogar l’arrendament, sense que els ocupants del pis poguessin acollir-se a la pròrroga forçosa fixada per llei perquè l’habitatge el recuperava per a la filla. El pis hauria d’haver quedat buit el maig del 2021, però el llogater va acudir a la justícia, que no li ha donat la raó en cap de les dues instàncies. La Batllia i el Superior han coincidit que el propietari complia les disposicions legals i havia acreditat la relació de parentiu amb la nova ocupant del pis –primer passaport i després certificat de naixement i llibre de família–.
En darrera instància, el recur-rent al·legava una situació econòmica “precària”, que ell ja no vivia al pis, però sí la seva família i que atesa la impossibilitat de trobar-ne un de nou per la situació del mercat, necessitava una pròrroga. Una demanda que la justícia diu que no pot concedir.