rEPORTATGE
El Thyssen més colorit
El Museu inaugura la temporada expositiva amb ‘Khrôma. L’univers emocional del color’, que compta amb una banda sonora original.
Parlar de colors és parlar d’emocions, sentiments i experiències. Una cosa porta a l’altra sense gairebé adonar-nos-en, i aquesta és precisament la intenció de la setena exposició del Museu Carmen Thyssen, Khrôma. L’univers emocional del color. “Busquem que el visitant connecti no tan sols amb les obres que hi ha exposades, sinó amb el viatge de colors que proposa la col·lecció”, explica Guillermo Cervera, comissari de l’exposició.
Khrôma compta amb una trentena d’obres que van des del segle XIX fins a l’art pop i contemporani. Ara bé, en comptes d’estar organitzades segons el moviment artístic al qual pertanyen, ho estan per quin és el color predominant: vermell, verd, blau, taronja, algun color fosc o policromàtic; és a dir, que barregi diferents colors. Així, una obra del mexicà Carlos Almaraz (1941-1989) es barreja amb una altra de l’uruguaià Pedro Figari (1861-1938) o una del rus Wassil Kandinsky (1866-1944).
Una de les joies de la corona de la nova exposició del Thyssen és la col·lecció d’art pop i contemporani. Destaca Dona amb boina negra, de David Salle (1952), una obra en què l’artista genera un efecte òptic amb la utilització dels píxels; l’exemple perfecte entre tradició i innovació. També n’hi ha altres com In a New York State of Ming, de Charles Fazzino (1955), qui a través de la tridimensionalitat rendeix homenatge a la Gran Poma. O Armas de mujer II, un quadre de l’artista espanyol Antonio de Felipe (1965), la protagonista del qual és Marilyn Monroe. Tot plegat, l’exposició desemboca en una barreja de colors i estímuls que en alguns aspectes recorda l’exitós Moco Museum, i que té com a propòsit atreure tant un públic més adult com un de més jove. “La part acolorida està pensada per als joves, mentre que la part fosca i tradicional ho està per a un públic madur”, assegura el comissari de l’exposició.
El viatge cromàtic que proposa Khrôma culmina amb la banda sonora original que Oriol Vilella ha produït expressament. “La idea era descriure amb música el que m’ha portat cada color”, diu el músic. En aquest sentit, la melodia que acompanya les obres de color blau està impregnada de melancolia, les de colors fosc de suspens, les vermelles de passió... I així fins arribar a un verd més country, a un taronja més funk i a una policromia en què predomina la música urbana.