Molts refugiats es plantegen una nova vida a Andorra

Quan es compleix un any de l’inici de la guerra a Ucraïna, els refugiats que van arribar a Andorra fugint de les bombes han aconseguit un fort nivell d’adaptació i molts pensen en un futur sense marxar del Principat. Ho explica la presidenta de l’Associació d’Ucraïnesos a Andorra, Anastasia Kravets: “Tenen amor per Ucraïna i s’han enamorat d’Andorra”. Ella, juntament amb el cònsol honorari, Antoni Zorzano, han estat al capdavant ajudant els nouvinguts i negociant amb l’administració per aconseguir el màxim d’ajuts.

Qualsevol es pot posar en la seva pell. “No és fàcil”, explica Kravets. La comunitat d’aquest país viu en un estrès constant, agobiada per les notícies bèl·liques. Ha passat un any, “que vol dir cinc anys de reconstrució, i si s’allarga dos, seran 10”, es lamenta la presidenta de l’associació, que afegeix que malgrat que estan molt agraïts per l’oportunitat de viure a Andorra, “els ucraïnesos van a dormir pensant en la guerra i s’aixequen veient que la guerra continua”.

El conflicte bèl·lic sempre hi és present, però després d’un any la majoria ha trobat una feina i ja quasi ningu depèn dels ajuts dels serveis socials. Això els permet disposar de diners per a les necessitats pròpies encara que se senten frustrats perquè la majoria guanya un sou base de 1.200 euros, amb el qual no poden accedir a un lloguer.

“Una família pot estar eventualment en una habitació”, però necessita un allotjament fix, i això és el pitjor, encara que comprenen que es tracta d’una situació que afecta tota la ciutadania.

A poc a poc s’han incorporat al mercat de treball. Com la Halima, que ja té la seva cartera de clients en un centre de bellesa d’Escaldes on fa la manicura. El seu marit Igor treballa de mecànic i el seu gran somni és conduir un autobús. L’home va poder sortir del seu país perquè la seva dona i la filla tenen una petita discapacitat.

Kravets admet que l’adaptació no és fàcil, sobretot pel que fa a l’idioma i quan al cap hi ha moltes preocupacions que distreuen del dia a dia. Els petits són els que ho porten millor. Com Polina, d’un any i dos mesos, que està aprenent català a la ludoteca d’Escaldes i està ensenyant-lo als seus pares.

“És difícil portar una vida normal quan hi ha famíla, pares, germans o parelles, que estan a Ucraïna i expliquen com cauen els missils”. Alguns refugiats han marxat sense notificar-ho perquè se senten allunyats de la seva terra i de la família i mentalment no ho podien resistir, mentre que d’altres han trobat una bona feina en un altre país d’Europa, però molts d’ells, comenta Kravets, ja planifiquen quedar-se a viure a Andorra definitivament, on valoren la seguretat, l’ensenyament i la natura.

Com a anècdota, explica que la seva tia va comprar una xocolatina d’Andorra. Probablement va arribar amb la Creu Roja i alguns aprofitats han volgut treure’n beneficis, “però els ucraïnesos som gent bona, que només volem que tot això s’acabi”, precisa.

A l’hotel del Tarter hi segueix vivint un grapat de refugiats. Però aviat l’hauran de deixar i esperen que el Govern hagi trobat una alternativa. Com insisteix Kravets, “llogar amb un sou base és del tot impossible”.

REPORTATGE

Amb Ucraïna al cap i el cor Ja puc parlar en català; no diré que parlo com si fos nativa però em puc comunciar tant en català com en castellà”, explicava ahir la Yaroslava Smirnova, una de les primeres refugiades ucraïneses que van arribar al país ara fa un any fugint de la guerra. Des de llavors, la jove de 15 anys ha hagut d’adaptar-se a una nova realitat: nova casa, nova escola, nou país... “Cada cop m’acostumo més a Andorra, trobo a faltar el meu país però no sé quan hi podré tornar; aquests dies estic mirant si durant les vacances puc tornar a casa encara que sigui alguns dies però la situació és molt complicada i viatjar-hi no és gens fàcil”, asseverava la jove, que reconeixia que “encara noto algunes diferències en el dia a dia o a l’escola, però després d’un any cada cop tot és més normal per a mi”. Així i tot, el sentiment de voler tornar a casa és present en tot moment. De fet, la Yaroslava explica que manté contacte amb les seves amistats que, a diferència d’ella, s’han hagut de quedar a Ucraïna. “Parlo amb els meus amics molt sovint; em sento alleugerida en certa mesura per haver pogut seguir els meus estudis aquí però tinc ganes de tornar a casa; a Kiev la situació és molt complicada, no hi ha electricitat i la majoria de dies no es pot anar a l’escola”. “Ara el meu objectiu és poder acabar els estudis aquí, crec que l’opció més realista és fer la universitat a França o algun lloc d’Europa, però vull tornar a casa”, sentenciava la Yaroslava.