“El documental pot explicar moltes històries”

Alteritats, de l’andorrana Nora Haddad Casadevall i la catalana Alba Cros, es va projectar dilluns a la nit al Festival de cinema de Màlaga. És l’opera prima com a directora de Haddad, que ha treballat al cinema com a cap i dissenyadora de so en projectes com El sostre groc, d’Isabel Coixet, sobre els abusos sexuals a l’Aula de Teatre de Lleida.

Quina ha estat l’acollida d’‘Alteritats’?

El teatre on es va projectar estava bastant ple, però no hi va haver col·loqui després perquè aquest any el festival té moltes pel·lícules i no hi ha tant d’espai per als col·loquis, i llavors no ho sabem del tot bé. Però la gent va aplaudir molt i molta estona, eren les deu de la nit i igualment la gent va venir i alguna persona que es va acostar a parlar-nos ens va dir que li havia agradat molt, que era molt necessari.

Quina repercussió té estar en un festival com el de Màlaga, que és un dels més rellevants a Espanya?

Pot donar una superempenta al documental perquè el Festival de Màlaga és molt gran i quan ens van anunciar que estàvem a la secció oficial documental ens va sorprendre moltíssim i molt positivament.

És la seva ‘opera prima’ a la direcció. Com va anar fer el salt, com neix el projecte?

L’Alba és cineasta, és directora, i jo estava fent una instal·lació sonora que era un recull de veus de moltes lesbianes, i ella, que era la meva parella i em va ajudar a construir-ho, em va dir que això estaria molt bé fer-ho en pantalla, per què no ho intentem? I aquest va ser l’inici de tota la recerca.

Per què el títol ‘Alteritats’?

Volíem una paraula que englobés del que estàvem parlant i després de molt xerrar vam dir: “Estem parlant d’allò que està al marge del normatiu, del socialment construït”, i llavors vam concloure: “Això és l’alteritat, és allò altre.” I el plural és perquè vam veure que no podíem parlar d’una identitat exclusivament, sinó que hem de parlar d’identitats plurals dintre del lesbianisme.

Parlen diferents generacions, també és un recorregut per com s’ha viscut el lesbianisme en diferents moments històrics?

Era important per a nosaltres intentar marcar una genealogia i per això vam anar a buscar les històriques, que en aquest cas són la parella de la Dolors i la Núria, que són les més grans amb gairebé 70 anys. Era molt bonic començar a investigar des d’elles fins a altres persones més joves, no tant per veure la diferència, sinó per traçar el recorregut.

Quin és el futur imminent del documental, hi haurà sales, plataformes?

Ara serà fer el recorregut de festivals, el 21 de març anem al D’A de Barcelona i a sales i plataformes es veurà més endavant. A Filmin segurament hi estarem i a TV3, al Sense Ficció, també, però no sabem ben bé quan.

El documental també va comptar amb una subvenció del Govern. Es veurà a Andorra?

Hem postulat per estar al festival Ull Nu i a banda d’això estem tractant de veure si arribem als Carlemany.

És un bon moment per al gènere del documental?

El documental sempre ha estat com aquesta pota del cinema mini menyspreada, que s’ha quedat una mica al marge perquè sempre és reivindicatiu, potser de vegades és exigent perquè necessita de tu molta més atenció que potser una ficció. Però crec que és un molt bon moment, per exemple, El sostre groc, d’Isabel Coixet, es va estrenar a Sant Sebastià, això ajuda a portar el documental a un altre lloc, i al final és una eina per explicar moltes històries que necessiten ser escoltades.

Vostè va estudiar sociologia i el cinema va arribar després.

El bagatge de la sociologia m’ha donat aquest punt d’intentar entendre’m primer a mi en el món i després el món i la gent que estem en ell, i sempre he fet coses entre les ciències socials i el so. Estava treballant a l’ajuntament de Barcelona com a sociòloga i vaig dir: “Vull estar en un altre lloc, al carrer, fent projectes diferents”, i ho vaig intentar i al cap de tres anys soc aquí.