Anatomia del tedi absolut

Deia l’escriptor espanyol Ramón Gómez de la Serna que avorrir-se és besar la mort. I quina morrejada vaig clavar-li ahir a la parca tot mirant el debat d’Encamp. De tant com em vaig avorrir, els puc assegurar que em va passar tota la vida per davant, com si estigués a punt d’expirar. Quin debat més tediós, marededeu! I no em vinguin a dir que dos candidats donen poc joc, eh, perquè justament és quan més marge hi ha per fer una contraposició directa d’opinions. Però més que davant d’una confrontació (d’idees, eh, ara tampoc vulguin que arribi la sang al riu), ens vam trobar amb discursos plans encarats únicament a llegir el programa electoral que tots tenim a casa... I encara el moderador d’Andorra Televisió va i diu que “el temps passa molt ràpid” a mig debat, no sé si amb ironia, amb mala llet o perquè gaudia per algun tipus de passió masoquista que desconeixem.

Només al final van decidir posar-se una mica les piles, com quan t’animes a ballar l’últim bis del grup de versions de la festa major perquè saps que és la darrera, encara que tinguis ganes de marxar des de fa estona a clapar. La desavinença va venir per saber qui era el pare del projecte del Rosaleda i de fer-hi emplaçar el ministeri de Cultura, si DA o PS. És tan fàcil com fer una prova de paternitat anant a buscar-ho a l’hemeroteca, però com que no soc jo qui ha d’alletar la criatura, permetin-me no perdre-hi més temps. Per la resta de qüestions, i salvant les distàncies en temes com el de l’habitatge (què, si no), al final semblava que uns i altres haurien pogut sortir ahir amb un pacte de Govern: “Nosaltres volem fer això”, “Ah, mira quina casualitat, nosaltres també”. I el votant fent la primera capcinada.

Com sempre que es debat sobre Encamp, el Pas de la Casa va tenir el seu minut de glòria, aquell que li correspon dos cops cada quatre anys, per les nacionals i per les comunals. No sé si des de la tele van controlar que els candidats no s’excedissin més del minut quadriennal que li correspon al Pas per llei, però ambdós van fer servir el temps per dir els tòpics aquells que se l’estimen molt, que hi pensen invertir una fortuna la legislatura vinent i que no és Hollywood, però que se li assembla molt.

El moment estel·lar de la nit, deixant de banda les salvadores pauses per la publicitat, beneïdes siguin, va arribar de la mà de la candidata Pujol, de PS-Agrupament Encampadà, que va treure un gràfic tan il·lustratiu com espantosament dissenyat en el qual pretenia mostrar que el 90% de la gent s’estava avorrint molt i que el 10% restant ho estava suportant estoicament perquè a casa tenen algú a llistes. Fins i tot el candidat Torres, de DA, semblava corroborar amb les ulleres de prop les dades sobre la fastiguejada audiència.

Quedem-nos amb la part positiva, ja n’hem passat dos i només ens en queden quatre i el de tots els candidats de la nacional. Ja veuen que qui no es consola és perquè no vol.