De Perfil: Brenda Orobitg
De l'exili a Concòrdia
Brenda Orobitg s’estrena en política preocupada pel rumb que ha pres el país. Creu que a Concòrdia arriben amb gent molt preparada i poden revertir la situació.
La Brenda Orobitg en té 42. El seu padrí Norbert va arribar a Andorra l’any quaranta, deixant els camps de refugiats francesos on van acabar fugint del feixisme. Per evitar ser víctima d’una guerra encara pitjor, Norbert va posar rumb a Andorra i tres generacions després la seva neta pren part a les llistes de Concòrdia. Malgrat la història familiar, diu que a casa no s’ha parlat gaire de política, i que ella és la primera del seu nucli que es presenta a unes eleccions. Del seu nucli més pròxim, perquè la seva cosina germana Isabel es presenta per Andorra Endavant. A les antípodes polítiques, sí, no sé com serà el pròxim dinar de Nadal.
Quan li demano que es defineixi políticament diu que, per sobre de tot, es considera ecologista. Verda de veritat, no com el greenwashing actual de molts partits. I animalista, també. Fa poc que milita a Concòrdia. El seu germà Arnau –el pastor-poeta, o viceversa; els lletraferits el coneixeran– li va parlar del partit i s’hi ha llançat de cap. El mateix Cerni Escalé va reclutar-la i l’executiva la va proposar per a llistes. Vertigen? Sí, però si no ens hi impliquem les coses no canvien, afirma.
Per ella Concòrdia no és el partit dels joves, una imatge que s’ha volgut transmetre per treure’ls credibilitat. Creu, però, que poden cridar el vot jove. Ella hi va entrar preocupada pel tema de l’habitatge, el canvi climàtic i la substitució del verd pel gris formigó en el nostre paisatge. Viu de lloguer, amb un fill petit, i si se li acaba el contracte haurà de marxar d’Andorra. Bon motiu per posar-se en política, oi?
És historiadora de l’art i treballa a l’escola andorrana de segona ensenyança d’Encamp. Porta més d’una dècada d’interinatge i ho considera indignant, però segueix ensenyant amb ganes com el primer dia. Pensa que es pot canviar el món més des de l’educació que des de la política, i de fet creu que per a una bona política cal una bona educació.
I després de les eleccions, què? Si entren començarà la part bona, pensa: treballar des de dins, a través del partit i al Consell per canviar les coses. Com a novena de la llista nacional sap que no entrarà (optimista sí, il·lusa no), però mira molt més enllà del 2 d’abril. En el futur no li desagradaria desenvolupar algun càrrec o formar per del Consell (als ulls li brilla l’esperit assembleari de joventut a la UB), però té la sensació que encara li cal aprendre molt. I a qui no?