Feu l'amor i no la guerra
El debat d'Andorra la Vella va començar millorant en el fons i en la forma els dos precedents, el de Sant Julià i el d’Encamp, i va acabar gairebé veient néixer un govern de concentració nacional.
Els candidats per Andorra la Vella i el moderador del debat d'ATV.
A Andorra no neixen nens! Quan ho va dir el Martí Alay vaig quedar-me de pedra, perquè últimament només veig prenyades i nounats per aquí i per allà, com si la inflació provocada per la guerra d’Ucraïna hagués augmentat tant el preu del preservatius que tothom hagués decidit passar-se al mètode tradicional. Deu ser que el rellotge biològic em pressiona i el meu cervell m’enfoca cap al que li interessa: és hora de procrear! Si fa no fa com amb la crisi dels quaranta, que el cervell et fa veure fofo, calb i encotillat en una feina de merda i només fa fixar-te en gent que va al gimnàs, fins que decideixes gastar-te els calés en una quota que no fas servir i en roba d’esport ajustada que et fa perdre la poca dignitat que et quedava.
Però no ens allunyem del tema: a Andorra no parim prou i això ho diuen les estadístiques, que com saben van a missa. D’alguna manera ho hem de solucionar, i mentre els candidats no siguin prou atrevits per proposar una campanya porta a porta per arreglar l’assumpte personalment, és una altra responsabilitat que traslladen al pobre ciutadà andorrà, que de tantes obligacions, inflacions i augment dels preus del lloguer, no té temps de preocupar-se de portar una criatura al món. Necessitem més temps per a l’amor! Per a l’amor i per cardar, que són coses diferents encara que les tasses del Mr. Wonderful ens vulguin fer creure que van de bracet.
De cardar no ho sé, però d’amor ahir en van sembrar molt, al debat d’Andorra la Vella. I és que quatre candidats van arribar disposats a bregar els uns contra els altres al plató de la tele i van sortir-ne com si haguessin de fundar un nou partit polític. Els retrets van deixar lloc a l’entesa i el tots contra DA (amb la Marsol inclosa fotent pedres al propi teulat mentre deia que amb això de la Unió Europea no hi ha pressa, quan els seus ho volen tancar per ahir) va acabar amb una sintonia digna d’admiració.
Ja saben que, en política, això de fer-te teus els bons arguments dels altres és la millor manera de treure-li vots al rival i de minimitzar el vot de càstig, i ahir Marsol, Alay i Tomàs van aplicar la teoria del manual. Miró s’ho mirava una mica més des de la distància, amb aquesta queixa constant i poca proposta a la qual ens tenen acostumats des del PS, però també va acabar-se sumant a la festa del retrobament polític. Deu ser cosa de la primavera...
De propostes absurdes en vam tenir com a tots els debats, sobretot la de Tomàs, que volia solucionar tots els problemes d’Andorra d’una tacada amb el teletreball. Mobilitat? Teletreballa i no surtis de casa. Inflació en gasolina? Queda’t a casa i no gastaràs, t’hem dit. Canvi climàtic? Si no surts no cremaràs combustible, coi. I l’Alay devia pensar que teletreballant des de casa, entre videoreunió i videoreunió, segur que hi ha temps per a algun clau ràpid que porti més fills al món. I la Marsol contenta, que així podrà passejar per la parròquia sense tanta gent pel mig, que ja cansa haver de fotre tant el paperet!
Ja ho veuen que al final és més productiu l’amor que la guerra, i que sortir amics d’un debat és molt millor que marxar a clapar botit i pensant aquella resposta meravellosa que t’ha vingut al cap tan bon punt t’has posat al llit. Malauradament, tant d’amor potser portarà més fills al món, però el pobre desgraciat que vagi a votar no sabrà quina papereta triar el dia D. Sort, votant de la capital.