Manual per estovar el rival

Després de quatre debats territorials, els candidats d’Escaldes-Engordany jugaven amb l’avantatge d’haver pogut veure les errades dels seus homòlegs en altres parròquies, i a fe de Déu que alguns no devien tenir la televisió gaire ben sintonitzada els dies precedents. Confesso que no tenia gaires esperances posades en aquest debat venint d’on veníem i que, al costat de la tele, l’ordinador reproduïa un partit en diferit de la segona divisió de futbol de l’Iran per si la cosa m’avorria massa i necessitava una mica d’entreteniment de qualitat. Però sorprenentment, no sé si per la bona alineació astral, per les rogatives papals o per la bona fe dels candidats amb l’audiència, ahir vam poder viure el millor debat territorial del que portem de campanya. Val a dir, però, que no tots en van sortir igual de ben parats...

Pobre de mi, tota la vida m’havia pensat que un mediador era algú que intentava, amb paraules dolces, suavitzar un conflicte i arribar a un punt d’entesa, i resulta que anava ben errat, que el mediador és aquell a qui truques quan vols encarregar fotre una pallissa a algú. Com a mínim això vaig deduir de la intervenció del candidat Tena de Concòrdia, que va repartir a tort i a dret com si d’una d’aquelles pel·lícules dolentes del Batman i Robin dels anys seixanta es tractés. Pam! Zas! Sabent ara que hi ha gent del país que ofereix aquest servei de pallisses, quan tingui un encàrrec ja no hauré de trucar a aquells nanos tan amables que van formar-se a l’escola de mediació de Iugoslàvia promoció del 93.

La Trini Marín, de Demòcrates i Acció, va arribar al debat vestida de camuflatge, intentant passar desapercebuda i provant de superar el tràngol proveïda de més paperassa que una gestoria coreana. Confesso que vaig patir per si tot aquell patracol queia a terra, però sabedora que entre aquells milers de pàgines hi havia el seu salvavides, els va agafar a consciència mentre rebia garrotades de dreta i esquerra i procurava de tirar pilotes fora sense gaire èxit.

I és que a part de Tena, el candidat David Pérez (de qui algú s’havia descuidat d’apuntar el seu nom a les notes de la Trini) també va repartir llenya, tot i que bona part del seu temps el va destinar a intentar llegir tot el programa del PS de les últimes quatre legislatures en tan sols un minut. De tan ràpid com parlava hom tenia la sensació d’estar sentint un missatge d’àudio de Whats­App passat a 1.5 de velocitat. Empatxat de tanta informació, vaig haver de prendre’m un Almax forte abans de passar cap al llit. I és que ahir es van superar tres records Guinness: el del nombre de clatellades repartides en un debat en aquesta campa­nya, el de paraules llegides per minut i el de paperassa inútil portada en un debat.

No sé fins a quin punt caldria aplicar alguna llei de sostenibilitat o d’economia circular a l’ús de paperassa en campanya electoral. Com a mínim podrien tenir a bé de convocar les eleccions en ple hivern, quan encara es pot encendre el foc amb els programes electorals. Pensant-ho bé, val més tirar-ho al contenidor de reciclatge, que ja saben vostès, ahir que es parlava tant de les torres d’Escaldes, que en cas d’incendi no podem rescatar els dels pisos superiors, que si no han desenvolupat ales hauran de jugar-se-la amb la barbacoa com Sant Llorenç. Millor, doncs, no cremin res, no fos cas que la cosa acabi en desgràcia.