El mercat nacional de les religions
Els candidats van intentar convèncer els votants que han d’elegir la seva papereta, però cap d’ells va ser prou convincent per arreplegar més vots dels que ja tenia segurs abans del debat.
Ahir a la nit, a l’esplanada del Temple de Casa de la Vall, sis profetes van reunir-se per explicar-nos durant tres hores eternes i feixugues les virtuts i bondats de la religió política que professen, tot esperant que el votant s’avingui a compartir la seva mateixa fe a partir de diumenge. Després d’haver suportat estoicament els seus apòstols en els debats territorials, alguns dels quals ben poc capaços de transmetre el sagrat programa electoral del seu partit, ahir era el torn dels sant cristos grossos, dels que converteixen l’aigua en vi, ressusciten malalts i desperten els votants que s’adormen al sofà. Val a dir, però, que potser hi havíem dipositat moltes expectatives i que, al final, esperant un Priorat ens vam haver d’acabar empassant un Don Simon de tretrabric que no hi havia manera de fer de baixar.
Tot el debat tenia quelcom de sacralitzat: el lloc elegit, la llum, l’ambient de moment d’èxtasi electoral, i també l’emoció de saber qui entrarà entre palmons a Jerusalem el Diumenge de Rams proper. No sé si el context al final va contribuir que els nostres candidats tinguessin el tercer ull (i no em refereixo al xacra, precisament) una mica més apretat del compte i que no es deixessin anar com tots plegats hauríem volgut.
Sí que cal dir que la presència de tanta oferta religiosa va fer enfadar una mica el líder de la que fins ara tenia més adeptes i seguidors. I és que l’Espot, per moments, semblava voler imposar la seva amb un cop d’efecte demolidor, deixant de banda espesses contraposicions doctrinals i macroeconòmiques. Abans del debat, molts hauríem augurat que Montaner seria la primera a combregar i rebre les hòsties (santes i beneïdes, eh) del candidat de DA, però al final si ell hagués pogut les hauria repartit una part per Escalé i una de ben gran per López. Perquè el del PS SDP + encarna com ningú la creu de la passió d’Espot, el flagell que l’ha seguit dia rere dia durant tota la legislatura i fins a les portes de les eleccions. I és que els dos candidats no van debatre només sobre projectes, també ho van fer sobre veritats, que ja saben vostès que és el més sagrat de tot. No em preguntin, però, qui va ser capaç d’assolir-la a ulls de la ciutadania que haurà d’emetre el seu veredicte en forma de vot.
El que sí que han de saber, però, és que si el que volen és guanyar-se el Paradís els toca votar a Concòrdia, que va prometre el Cel a la Terra amb la nova Andorra de la mà de l’Escalé, ahir viva imatge del redemptor dels pecats dels andorrans dels darrers anys. I mentrestant, a la candidata Pallarés algú li va donar el do de llengües per poder fer arribar la seva paraula a tota l’orbe, però malauradament es van deixar d’entregar-li un missatge concís per transmetre.
Ara bé per transmetre el missatge, d’entre tots sis (i això no m’ho negaran), qui estava més motivat era mossèn Cabanes mentre ens llegia l’Evangeli Liberal de pe a pa, com si en un àpat de monestir medieval haguéssim anat a petar. I ho feia tot procurant de contenir la fera tradicionalista que porta a dins, que de ben segur hauria preferit de solucionar la pugna teològica amb un duel de pistoles com a cavallers. Diguin-me si no hauria estat romàntic, uns i altres afanyant-se a carregar el pedrenyal combatent heroicament pel destí de l’Andorra dels quatre anys vinents. En aquest cas, estic segur que el candidat Cabanes els hauria enviat a tots de pet a l’hospital.