Diagnòstic: no funciona

repassades i acabades les campanyes, toca el moment de posar el focus en la campanya mateixa i per fer-ho recuperem el format previst inicialment per a aquesta cuina. Les preguntes, avui, però, no busquen descripció sinó balanç. M’interessa especialment saber si això d’una campa­nya electoral funciona per al que va ser concebuda i –espòiler– per què no. Per assessorar-me recorro a gent amb moltes campanyes a l’esquena, però no protagonitzant-les sinó explicant-les.

El primer que els demano –de seguida els presento– és que me la descriguin amb molt poques paraules. El resultat agregat ens serveix per confirmar l’espòiler: mediàtica, d’un to baix, anodina i amb una alta capacitat de satu­ració.

Si estirem aquesta última idea, el punt on més coincideixen els balanços és a destacar l’efecte contraproduent de l’excés d’informació. “Es fan moltíssims actes”, apunta Marisol Fuentes, que recorda que això fa que cap mitjà, a banda dels públics –i encara–, pugui arribar a cobrir-ho tot, i encara menys els més petits, un punt, però, que té parts positives, com ara el fet de permetre que prevalgui el criteri periodístic. Ester Pons afegeix una capa extra a la saturació: “Hi ha massa de tot i massa repetit”, perquè ara el mateix missatge arriba una vegada i una altra i per canals diferents, “pels que es feien servir a les campanyes d’abans, que encara no s’han abandonat, i pels nous canals com les xarxes que s’han fet servir de manera més intensa en aquests comicis, però no sempre amb gaire sentit.” Els partits, doncs, estarien confonent quantitat amb capacitat d’impacte, una idea compartida per Gemma Rial, que lamenta que a les campanyes domini clarament “la quantitat per sobre de la qualitat, un fet que hauria de fer reflexionar tant les candidatures com els mitjans de comunicació. “Cal fer un pensament”, de fet, és potser l’expressió més repetida. Rial afegeix, a més, un altre element per a aquesta saturació. Recordem: portem molts actes, per molts canals i, a més, tots ells “s’han centrat en molt pocs temes: habitatge –i poder adquisitiu–, UE, avortament i para de comptar”. Toni Farrero completa aquest darrer punt afegint que, a més, en els pocs temes que s’han acabat contrastant, de fet, no hi havia gaire contrast possible perquè “hi havia una similitud absoluta entre moltes de les propostes”, un punt que si el sumem al fet “que els partits han apostat més per no perdre vots que per guanyar-ne”, fa que el contrast ja sigui pràcticament impossible. Farrero, a més, aporta l’element final per poder tenir dibuixat el quadre complet de la saturació: l’excés de candidatures i l’efecte que això té en la qualitat i fent que els electors es trobin amb caps de llista que en debats o entrevistes “mostrin dubtes sobre l’ideari que defensa el seu partit, no dominin els grans dossiers que proposa la candidatura o demostrin que no han llegit gaires diaris els darrers quatre anys”. O que confonguin competències nacionals i comunals, com ens recorda Pons.

El resultat és poc matisable: una campanya amb molts actes, on missatges molt repetitius i molt semblants entre si i que es concentren en una quantitat molt petita de temes ens arriben per molts canals diferents i sovint no estan ben defensats pels qui estan més interessats a defensar-los, és una campanya que no ens és gaire útil ni per ajudar els indecisos ni per lluitar contra la desafecció, com demostra el fet, com ens recorda Fuentes, que molta gent vagi a votar a la Batllia sense fer gaire cas de la campanya.

EL TOC AMARGANT

DEPÈN D'ELLS A l’hora de pensar en els problemes del format actual de campanya i de buscar-li alternatives, Toni Farrero proposa d’anar a una de les arrels del problema i de replantejar-nos d’elevar els suports mínims necessaris per presentar una candidatura, una xifra ridículament baixa en general –i encara més en algunes parròquies– “però encara més si la contrastem amb el llindar altíssim” que cal per tenir representació. Si fem anar les arrels d’una manera no causal, sinó buscant qui hi ha a l’origen dels qui poden canviar la situació, els responsables de tot plegat són els candidats. I creieu-me que no faig anar responsables en el sentit de culpables sinó en el sentit de qui pot decidir canviar la situació, aquesta campanya que no funciona. I són els candidats. Només poden ser ells. Per molts motius. Perquè poden decidir fer menys actes i fer-los amb més sentit. Perquè poden decidir anar a menys llocs, declinar algunes ofertes, forçar que hi hagi menys debats i que els mitjans s’hagin d’organitzar d’una altra manera. Perquè són ells qui poden dir cronòmetres no, o blocs més amplis o més flexibilitat. Les eleccions són, a nivell de funcionament, un joc de taula i els que hi participen no poden triar totes les normes però, si es posen d’acord, sí la major part. Depèn d’ells.

PATÉ DE CAMPANYA

CARA A CARA L'INTERÈS DELS MITJANTS FORANS

Xavier Espot i Pere López van mantenir ahir als estudis de Diari TV la darrera pugna dialèctica de la campanya electoral. Un equip de TV3 va aprofitar per prendre imatges i entrevistar els candidats a cap de Govern de Demòcrates i PS SDP + abans del dia D. Uns convidats diferents a l’habitual seguici d’assessors dels candidats. TEMA RECURRENT HABITATGE PER OBRIR I TANCAR ELS ACTES L’habitatge és un dels principals problemes del país i ha estat objecte d’una immensa quantitat de propostes durant aquesta campanya electoral. Acció va dedicar el primer acte de la campanya electoral a parlar-ne i ahir també va ser el motiu de l’última convocatòria als mitjans de comunicació. Poques novetats en el missatge després de 15 dies.