La darrera gala del talent show

Com si es tractés de la gala final d’un talent show televisiu, els dos teòrics candidats amb més possibilitats d’arribar a ser cap de Govern es van donar cita ahir per fer la darrera actuació de campanya. El prime time andorrà va traslladar-se excepcionalment al migdia i els dos candidats semblaven ben reposats després de la gran contesa de la nit anterior. Si nosaltres ja n’estem farts, de sentir les mateixes propostes durant tants dies, imaginin-se ells com en deuen estar, de repetir una vegada rere l’altra fins a no poder més les mateixes frases, les mateixes acusacions encreuades, aquelles contrarèpliques que tenen a punt i automatitzades. Estic pràcticament segur que no els hauria resultat difícil d’intercanviar-se uns minuts els papers, interpretant l’un el de l’altre, perquè saben al detall què poden esperar del seu rival en cada minut de la confrontació.

En els instants previs l’ambient era distès, més del que podrien augurar les tensions que veiem quan només ens mostren el debat pur, sense els minuts anteriors ni els posteriors. Potser Pere López estava una mica més inquiet, pendent de l’aire condicionat que li venia directe al plató, i de situar-se a l’esquerra de la Lídia, que ahir duia la batuta de la moderació. Tan pendent del faristol de l’esquerra, va acabar segurament sense voler-ho a la dreta de les nostres pantalles. Peccata minuta en aquests moments de la campanya, quan ja només un gir de guió impossible, una desafinada bestial o una crisi existencial d’un dels dos poden fer perdre al candidat tot el que ja té guanyat.

Quan faltaven vuit minuts per ser en directe, parlaven entre ells i amb el Nando de les fotos de campanya, i un dels dos va arribar a dir a l’altre que “si fossis lleig com jo hi sortiries sempre malament”. Permetin-me que digui el pecat però m’abstingui de fer-ho del pecador. Però quan van posar les espases en alt, tota la cortesia (era impostada?) va quedar de banda. I és que malgrat el cansament de la campanya, ahir no van guardar-se res i el candidat de PS SDP + va tornar a mostrar-se com la corona d’espines particular d’un Espot que per moments semblava menys serè del que ens té habitualment acostumats.

I mentre volaven els ganivets, els responsables de campanya i un servidor ens ho miràvem des d’una sala annexa en un silenci sepulcral. Silenci de veu, perquè a banda i banda de la taula els seus mòbils treien fum. Ja saben vostès que en aquest món modern, els aplaudiments i les crítiques es codifiquen en emoticones en un grup de WhatsApp. Quin temperi eixordador, si haguéssim pogut traduir en so el tràfic de reaccions que es van viure al llarg d’aquella hora i mitja. Segur que ja hi ha alguna intel·ligència artificial que ho fa, però allà no disposàvem de cap tecnologia que fes la codificació inversa, i només els rostres delataven assentiment o queixa, segons qui intervenia (i fins i tot cansament amb algun badall poc oportú).

De controvèrsia n’hi va haver pels temes de sempre (què els explicaré jo, pobre de mi, que no hagin vist ja), però la sang només va estar a punt d’arribar al riu a la part final, quan el model institucional i l’avortament centraven les intervencions. Al Pere se li va disparar un crit per la gola seca, i el Xavi va justificar-ho amb un “no estem tensos, simplement defensem les nostres idees amb passió”. Una passió que va quedar enrere quan es va abaixar el teló del debat i les (bones) formes van tornar a imposar-se al fons (que realment els separa).

Unes frases de cortesia més, salutacions i petons pels que estaven per allà i ja ho van tenir fet, pendents amb els responsables de la seva campanya del següent compromís del darrer dia, que potser haurien de posposar uns minuts. Quina marató, pensava mentre els veia enllaçant actes de campanya, amb la sensació que potser no hi ha prou públic per acompanyar els fondistes durant tota la cursa. Sigui com sigui, ahir ja van arribar a la meta.