L'hora de l'habitatge

Durant la campanya ha estat habitual sentir entre els dirigents de l’aliança d’esquerres la frase: “Hi ha partit.” Ha estat la forma de negar que Demòcrates per Andorra parteix com a favorit gràcies a les parròquies on juga clarament a favor i un escenari en què els partits d’ideologia liberal s’hi aposten el ser o no ser. La retirada del terreny de joc de terceravia dona encara més opcions als taronges.

El partit es guanya a les parròquies i aquí indiscutiblement l’equip de Xavier Espot surt amb un clar avantatge. La circumscripció de Canillo la té guanyada perquè no hi ha rival a qui enfrontar-se, mentre que a la Massana el combinat entre CC i DA deixa PS SDP + i Acció amb escasses opcions. Fer pronòstics exactes en unes eleccions és quasi tan complicat com encertar una travessa, perquè quasi sempre hi ha alguna sorpresa. La campanya ens ha deparat una repetició d’actes i propostes que el ciutadà sap que en gran part són promeses per captar el vot i que després queden relegades perquè hi ha altres prioritats.

Avui es juga la final. Els dos favorits són Demòcrates i PS SDP+, i els votants decidiran el guanyador i el resultats.

En aquests dies d’intensa campanya un tema s’ha convertit en un mantra que ha sorgit en tots els debats: l’habitatge. Tots els partits han insistit i hi ha coincidències, però també grans divergències. Els demòcrates reivindiquen la feina feta durant la legislatura i de cara a mantenir la majoria avancen l’ampliació del parc d’habitatge de lloguer a preu assequible, amb una inversió global de més de 50 milions d’euros.

Una altra palanca per afrontar la problemàtica serà a través de la col·laboració publicoprivada, partint de l’alliberament de sòl de titularitat pública per concessionar-lo, en règim de llarga durada, a persones o entitats, de manera que puguin construir edificis de pisos de lloguer assequible regulat. Però n’hi haurà més, com ara un programa estatal de cessió d’habitatges buits perquè puguin ser gestionats per a lloguer a preu assequible.

PS SDP+ culpa els demòcrates que molts ciutadans no puguin accedir a un lloguer raonable. Vol “punxar la bombolla immobiliària” i per fer-ho proposa limitar la inversió estrangera a la compra d’un sol immoble i posar una limitació també a les segones residències, a més de les diverses mesures que porta al programa per assegurar habitatge a preu assequible. També proposa que no es proporcioni cap ajuda pública o rebaixa impositiva a aquells propietaris que no posin a un lloguer a preu assequible el seu immoble.

Cap partit ha passat de llarg d’aquest problema que és molt específic a Andorra, on el terreny és limitat i si el creixement requereix més mà d’obra sembla un conflicte sense final. Europa, sanitat, salaris, avortament i pensions han estat els grans àmbits per captar els votants. Són la majoria punts que toquen la butxaca de la gent i els polítics saben que, almenys quinze dies cada quatre anys, necessiten un llenguatge que retingui el poble.

L’enquesta de l’ARI atorgava sis i quatre consellers a DA i PS SDP + a la nacional. Fa quatre anys no va errar gaire. Les territorials són terreny pantanós. Demòcrates i els seus partits satèl·lit (Liberals i Acció) esperen recuperar Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, mantenir Encamp –no és un repte fàcil– i Ordino, on dos partits clarament anti Grifols es fan la competència i on PS SDP + té serioses dificultats per explicar als seus el pacte amb un polític com Enric Dolsa.

Des dels ulls d’un dirigent d’esquerres, Andorra la Vella i Encamp cauran al cantó vermell, i sospiren per aconseguir el suport de votants de terceravia o un resultat sorpresa a Escaldes-Engordany. Concòrdia –malgrat el nom– és el tercen en discòrdia, amb un discurs tenyit d’esquerra però amb punts més accentuats pel que fa a la identitat andorrana i la tradició. Suposadament Sant Julià ha de ser un dels feus de la formació que lidera Cerni Escalé, i també un calador per a Andorra Endavant, que surt amb moltes expectatives que ha de fer bones avui.

Sant Julià és la gran incògnita. Concòrdia va mostrar múscul a la reunió de poble i s’ha convertit en un aspirant a obtenir uns bons resultats, amb el permís de DA i PS SDP+ que anhelen recollir les restes del naufragi de terceravia.

Demòcrates ha de fer front al desgast de governar i al bloc d’esquerres, però té al seu favor que té més candidatures a les parròquies i que tot el que està a la seva dreta ha desaparegut o són aliats.

Quina opció li queda al vot emprenyat? La més clara és una Carine Montaner que ha demostrat que el seu projecte no és un miratge i que, entre antivacunes, anti Grifols, els que no volen l’acord d’associació i els que més allunyats es troben dels partits tradicionals, pot tenir assegurada la presència al Consell General. Montaner ha sabut connectar amb persones que fins ara formaven part del gruix de l’abstenció, que no estava sol·licitada pels partits, a més de votants de terceravia que optaran per la política laurediana.

La gran incògnita és Escaldes-Engordany. Massa ingredients i no tots a la llum. A priori semblaria que DA ho té més fàcil, que Concòrdia pot aconseguir un resultat satisfactori i que el bloc d’esquerres compta amb algun as amagat a la màniga que l’ajudi a sumar vots. La candidata Trini Marín arrossega l’estigma d’haver permès les torres al Clot d’Emprivat, quelcom que molts ciutadans li retreuen. Pere López compta amb la capital i Encamp després del pacte amb SDP. Una sorpresa que li permetés obtenir una tercera parròquia igualaria molt els resultats. López sap que té opcions reals per primera vegada i que potser és la darrera oportunitat. Espot vol majoria, millor absoluta.

CONCÒRDIA I AE S'HAND E TENIR MOLT EN COMPTE

Les grans novetats d’aquestes eleccions són Concòrdia i Andorra Endavant (Acció és una escissió de Liberals). Els primers han fet una campanya correcta, homologable als dos grans partits. Els seus membres no són persones anònimes, sinó conegudes a la societat andorrana, que advoquen per una combinació de progressisme i tradició. Montaner ha deixat clar que no se la pot ignorar i que té un nombre fidel de seguidors que com a mínim li poden assegurar un escó per seguir sent la veu que no calla.