La immortalització del darrer instant

Hi vaig anar amb una mica de temps, per veure l’aparició estel·lar dels sis candidats, però el Pere i la Judith ja havien arribat, i em diuen que la Carine també, tot i que en aquell moment havia desaparegut d’escena. Mentre esperaven els no tan puntuals, el Pere ja estava devorant el primer entrepà: em deia que s’ha aprimat un parell de quilos durant la campanya i que un entrepà a mig matí és un bé de Déu. Mentrestant fa acte de presència el Josep Maria, somrient com sempre, i sense papers per llegir. Dia de reflexió, ja saben, ahir ja no es podia convèncer ningú. La Carine va aparèixer de nou i repartia dos petons, potser perquè el candidat de Demòcrates encara no havia arribat i, per tant, s’estalviava d’esquivar-lo com el dijous.

A dos quarts clavats arribà el Xavi, a qui vaig percebre un pèl nerviós, pensant en els comicis d’avui. La manca d’actes de campanya com a tal feia que els candidats tinguessin més temps per pensar en les eleccions, i crec que els que més s’hi jugaven era potser els que estaven més nerviosos. El Cerni va arribar l’últim, i seguidament els van situar a tots per a la foto. Tinc la sensació que el de Concòrdia no sabia ben bé com posar-s’hi, que preferia més debatre que fer de model de revista.

De cop, començà a obrir-se l’obturador de la càmera del Nando i de la resta de companys de la premsa. Una dona anònima que pujava Carlemany amunt va cridar sobtadament un “visca Carine!” que arrencà els somriures dels sis candidats. Però de cop el protagonisme se’l va endur un altre Nando, el Jubany cuiner, que va aparèixer per la porta del restaurant i la gent que passava per l’avinguda va deixar de mirar els candidats per fer-se fotos amb ell. Si els caps de campanya s’hi van fixar, veient l’exitosa aparició que va tenir, no m’estranyaria que li proposin d’anar a llistes si algun dia es fa andorrà.

A tres quarts la sessió de fotos va donar-se per acabada. La del Diari, perquè els candidats ja venien del pati de Casa de la Vall i encara havien d’anar a l’hospital, a fer les d’un altre mitjà. Ni el dia de reflexió podien desconnectar una mica. En aixecar-se (i mentre alguns volien veure com havien sortit a les fotos) d’altres també van anar a saludar el Jubany, l’estrella sorpresa del dia que els convidava a un cafè que van rebutjar amablement. El cafè no, però si m’hagués convidat a un entrecot, jo no m’ho hauria pensat ni dues vegades (i crec que el Pere tampoc).

Després d’escurar el cafè que s’estaven prenent, alguns van desaparèixer com per art de màgia. Ens vam quedar uns minuts parlant amb la Judith, que em veia apuntant com un boig notes de ves a saber què, i que no sé si queden reflectides en aquestes línies. Em deia que estava tranquil·la, que els nervis vindrien avui, quan comencessin a veure els resultats en directe. El Pere, mentrestant, devorava el segon o tercer entrepà amb gana. Veurem si d’aquí a unes hores, quan surti a valorar els resultats, l’americana li tibarà una mica més del compte dels botons...

Mentre saludava el Cerni vam fer un petit comentari dels possibles resultats dels comicis. M’abstinc de compartir les sensacions que teníem l’un i l’altre, no fos cas que aquest vespre quedem els dos en ridícul... Els últims candidats van anar acomiadant-se i la sala-menjador improvisada al mig de Carlemany va quedar deserta. En recollir, un passavolant demanava poder picar alguna de les pastetes que encara quedaven a taula: ja se sap que quan alguna cosa és de franc surten els afamats de sota les pedres.

I amb la foto, la campanya va arribar al seu darrer minut. Diccionari de llatinismes en mà, partiríem del cèlebre alea iacta est, però val més no repetir-nos sempre i esperar que la saviesa del votant jugui més que la sort a l’hora de decidir qui ha de governar el país els quatre anys que estan a punt de començar. Aquesta nit ho sabrem.