Sense lligams incòmodes

Els electors han capgirat la composició del Consell General, amb l’excepció de Demòcrates, que no tan sols supera el desgast de 12 anys de mandats, sinó que veu referendada la seva gestió amb una majoria absoluta que li deixa les mans lliures durant quatre anys sense necessitat de negociar ni pactar. Xavier Espot ha superat totes les expectatives. Durant la campanya ja va dir que veia possible la “majoria absoluta” i els seus pronòstics s’han fet bons.

És indiscutible que ha sumat la confiança de la gran majoria de votants, però no es pot amagar que els decebedors resultats de Liberals i d’Acció hi ajuden. No és fàcil dirimir com ha estat el transvasament de vots entre els partits, però els dos bàndols liberals han pagat cara la factura d’una escissió i probablement gran part dels seus votants han optat per fer confiança directament a DA. Acció tindrà una representació simbòlica amb un escó de Marc Magallón, gràcies a la candidatura conjunta amb Trini Marín a Escaldes-Engordany, de manera que la seva veu parlamentària no s’apagarà del tot.

La indiscutible victòria de Xavier Espot no pot entelar que Concòrdia és l’altre gran triomfador de la nit electoral. Un partit nou, sense experiència i amb un discurs que a vegades podia ser complicat de digerir, s’ha alçat al segon lloc del podi i arrabassa al PS el rol de partit de l’oposició. Els de Cerni Escalé van demostrar durant la campanya que no pensaven fer el paper de comparsa, però segurament ni els mateixos dirigents imaginaven un suport tan gran per ser el primer cop que participaven en unes eleccions generals. És cert que la decadència de terceravia els ha facilitat el camí i s’han fet seu el feu tradicional d’Unió Laurediana, on d’ara serà difícil desallotjar-los. Els nous electors i els que apostaven per un relleu a l’executiu han optat per partits emergents com Concòrdia o Andorra Endavant, tot i que els perfils dels votants són totalment oposats.

Si les diferents famílies liberals han vist volar els seus vots cap a DA, l’aliança d’esquerres ha constatat que l’aparició de Concòrdia els ha fet molt mal i els deixa en una minoria de consellers que està molt lluny de les seves aspiracions. La conclusió més plausible és que la política de pactes no ha sumat i que les candidatures a les territorials no han captat el vot progressista, possiblement perquè en alguns casos el company de llista no té res de progressista ni d’esquerres. L’aliança d’esquerres s’ha convertit en la tercera força, molt lluny dels seus objectius i amb els pitjors resultats de la seva trajectòria. Fa quatre anys, PS i SDP (que torna a quedar fora del Consell) per separat van sumar més del doble de vots que ahir, la qual cosa no obliga només a una profunda reflexió sobre la causa d’aquest naufragi, sinó que caldrà recapacitar si fan falta decisions més dràstiques per reflotar aquest vaixell que no ha sabut mantenir el vot fidel ni tampoc atreure els descontents amb la gestió de l’anterior coalició de majoria.

L’altre protagonista és una dona a qui molts van menystenir. Sense una estructura de partit i amb un vot molt allunyat del políticament correcte, Andorra Endavant situa tres consellers, els mateixos que tenia l’intocable Josep Pintat amb terceravia. Un fenomen que ha de ser motiu d’estudi. Es pot assegurar que es tracta d’un elector amb idees convincents. Montaner ha tingut la gran habilitat de fer arribar el seu missatge a aquells més enutjats, que creuen en determinades conspiracions i que estan convençuts que la política laurediana ha estat l’única que ha estat prou valenta per dir en veu alta allò que altres no tenien valor de dir.

Liberals, per la seva banda, torna a la casella de sortida. Convertida en força extraparlamentària només aconseguiria presència al Consell si Espot decideix segons quins nomenaments. Si no la seva veu desapareix.