rEPORTATGE
Toni Martí buida el pap
L’excap de Govern se sincera en una entrevista a Diari TV en què parla sense embuts de la família, la relació amb l’alcohol, la vida després de la política o els errors comesos en 25 anys.
Toni Martí va seure davant el periodista Gabriel Fernàndez al plató del Diari TV, la televisió del Diari d’Andorra, conscient que seria una entrevista diferent. Se l’havia advertit que es tocaria el vessant més humà de l’excap de Govern i aquest no va defugir cap temàtica. “Em ve de gust aquesta pregunta”, manifesta en ser qüestionat directament per l’alcohol. “És veritat que en algunes èpoques he tingut una relació difícil amb la beguda. I negar-ho seria no voler-ho assumir”, confessa el polític de 59 anys. No desmenteix que va “passar un moment difícil”, però aclareix que totes les decisions en els seus càrrecs de responsabilitat les va prendre des de la lucidesa. “Els ciutadans poden estar segurs d’això.”
L’excap de Govern i excònsol talla d’arrel les especulacions que en algun moment han circular sotto voce. “Es deia que Toni Martí havia anat a desintoxicar-se a Miami i això és mentida!”, subratlla, incidint que “Andorra és un país meravellós”, però també “és un poble”. Fa èmfasi que tenia un problema, però que no es pot qualificar d’addicció. I que un cop decidit tallar d’arrel el consum no va necessitar suport més enllà dels pilars fonamentals com són la família i els amics.
La família ha estat una de les grans damnificades d’una intensa carrera de 25 anys de vida política, una trajectòria immaculada des del punt de vista electoral amb vuit victòries i cap derrota. “Tinc una família molt sòlida i en els moments difícils ens hem fet costat”, però aquesta unió no s’explicaria “sense la meva dona”. Sempre ha tingut contacte amb els fills però… “Una cosa és veure’ls i una altra ser-hi. Són dues coses diferents. I no hi era com hauria d’haver-hi estat”, lamenta. “N’he parlat amb ells –explica–, però això no es recupera mai més.”
L’any 2019 una de les preguntes més repetides en els cercles polítics era com portaria Toni Martí el pas de la primera línia a la vida corrent. “Estic molt lluny de ser un ionqui de la política”, afirma. “Ara soc molt més feliç”, explica, tot i que manté el cuquet que cada cop és més petit. “Quan ets cap de Govern vius envoltat d’una cort versallesca. Quan deixes de ser-ho, la cort se’n va o es ressitua. Al final el que queda de veritat són els amics o la família.”
Fernández el qüestiona directament:
–Estàs acabat políticament?
–No hi ha retorns del jedi. Ja n’hi ha prou.
Em sento molt feliç i tinc una llibertat que no tenia abans, però miro de no exercir-la gaire.
Manté el contacte i els dinars amb antics adversaris. “Amb Bartumeu vam estar cinc o sis anys sense parlar-nos. Pintat em va fer una oposició duríssima, però lleial. No enganya, quan diu una cosa la compleix.”
Aquests darrers quatre anys ha tingut temps per revisitar el passat, fer balanç i autocrítica. Atribueix en bona part a la sort el seu desembarcament el 1993 al Consell, quan amb una candidatura a priori sense opcions amb Estanislau Sangrà va guanyar les eleccions a Escaldes. “Hi anàvem els fills dels que durant molts anys van dominar la política escaldenca, per no deixar caure el partit, per disciplina, però a perdre.”
Té molt bon record del seu pas pel comú i de la primera legislatura al Govern i les reformes encarades. Malgrat tot, lamenta que “en nom dels equilibris no fes coses més valentes”. Cita explícitament l’avantprojecte de reforma de les lleis de transferències i competències treballat conjuntament pel ministre Toni Riberaygua i el llavors tècnic Cerni Escalé. “Era més modern, equilibrat i centralista –explica–. Jo hi estava d’acord i els comuns, en contra. Teníem 22 consellers, hauria pogut forçar molt més, però malauradament vaig triar quedar bé i no trencar res.” També entona el mea culpa per l’impacte de la inversió estrangera sobre l’habitatge. “Aquest país se’ns ha escapat una mica de les mans –apunta–, cal parar l’especulació.”
“Em vaig equivocar” repetint com a cap de Govern. “Arribo al segon mandat molt cansat i amb molta gent enfadada que no entenia que calia un canvi de paradigma.” A més, es produeix l’esclat de la crisi de BPA. “El pare de l’Higini Cierco i el meu pare eren amics. Quan surt la nota de la FinCEN no em satisfà perquè hi tinc bona relació, però un ha d’assumir les decisions.” Si ara es trobés qualsevol dels dos germans hi mantindria una conversa educada i els donaria la mà. “Ningú no m’ha sentit dir mai cap paraula contra ningú de la família Cierco, tot i els plets que estan en curs. Ni m’han sentit ni ho faré.”
Com a mínim que se’ns entengui
La sofisticació del discurs –segons l’opinió de Martí– allunya cada vegada més els polítics de la ciutadania, tot afavorint opcions com, per exemple, la de Carine Montaner, que “si alguna virtut té és que parla molt planerament a la gent”. I treu la sornegueria a mode de conclusió: “Hem d’aprendre la lliçó que ja que no acabem de dir tota la veritat, com a mínim que se’ns entengui.”